dimarts, 15 de novembre de 2016

Vull saludar al "Cristopher"!

L’estava esperant. L’ha vist a uns 10 metres. No es coneixien. Els ulls li han tornat a espurnejar. Ha donat dues passes endavant i l’ha esperat obrint els braços tot el que dona el seu cos.
En Pol no s’ho esperava. No sabia ben bé que passava. No li ha donat opcions ni la deixat pensar gaire. L’ha abraçat. Sense força però intensament.
-“Molt bé tiu!!!” l’hi ha etzibat mentre el seguia abraçant.
El Pol es deixava abraçar i ara també l’abraçava.

Dibuix del Joan fet per Sara Serra
     La seva cara, el seus ulls estirats són un passaport que permet a la gent confiar en ells, més del que ho fem amb la resta.
-“Ho has fet molt bé, tiu”, “M’ha agradat molt”, repetia mentre se’l mirava, ara ja sense abraçar-lo. Després ha seguit parlant breument amb ell perquè necessitava assegurar-se també que realment és un actor i que tot allò no li havia passat de veritat.
 
En acabar la funció ens ha fet esperar a tots al hall del teatre perquè volia saludar al “Cristopher”. Amb aquella tossudesa i obcecació que tenen aquests nois a vegades. Portar-li la contraria en aquests moments és costós i hem après a intuir que a vegades darrera d’aquestes demandes hi ha un sentiment, una idea, una necessitat, un pensament brillant, que no sap com expressar de cap altre manera. Portava dues hores en silenci observant cada detall de l’obra i ell necessitava expressar alguna cosa que tenia dins. L’abraçada era la resposta. Hi ha abraçades que veus que són diferents. I aquesta ho era.

    Li estava dient -a la seva manera- “gràcies” per haver fet entendre a tanta gent coses que ell mai ens hauria sabut  explicar. Perquè ell aquestes coses no les sap explicar.
Ens estava dient que sabia que havíem entès alguna cosa i ens volia confirmar que ho havíem entès bé. Que és veritat. Que ara l’enteníem una mica més. I aquesta “mica”, és per ell un alliberament.

    O potser no. I m’ho he inventat perquè necessito veure o creure el que he vist. O perquè necessito interpretar-ho. No ho podré saber mai del cert. Una altre de les coses que aprens amb ells.
Però crec que no. Els que convivim amb ells sabem que hi ha moments especials on “passen coses”. I aquestes “coses” en certa mesura ens igualen a ells. I ens hi igualen perquè tampoc som capaços d’explicar-les, ni definir-les, ni concretar-les. Nomes sabem, que “han passat”.

Perquè per ells d’alguna manera el nostre món encara és hostil.
Perquè ells no segueixen el nostre ritme, ni les nostres accions, ni les nostres pors, ni les nostres velocitats.
Perquè ells no segueixen tots els nostres raonaments, metàfores o les nostres mentides.
Però malgrat no seguir tot això,
“ells” saben fer esperar una família sencera a que surti un actor després de la funció,
“ells” saben fer-li una abraçada per agrair al actor el que ha fet i
“ells” saben fer entendre a la seva família que el que han vist explica una mica, el que “ells” senten cada dia.
Si podeu, aneu a veure “El curiós incident del gos a mitjanit”.
I si al sortir, veieu que un noi de 16 anys amb la Sd. de Down (tot i que l’obra no parla de la Sd. de Down) o qualsevol altre discapacitat fa esperar a tota la seva família fins que surt l’actor principal,
si aleshores l’abraça i li diu que ho ha fet molt bé,
si la família amb els ulls espurnejant també s’ho mira de lluny sense gosar intervenir,...
si us passa tot això...
us confirmarà que l’obra -que per si sola ja us haurà fet pensar- és el que us voldrien dir ells però no saben expressar.
I l’abraçada d’aquest noi de 16 anys -o de qualsevol altre semblant- és l’aval dels interessats a tot el que hem vist. És l’alegria que algú ens ho hagi explicat i és la demanda que ens recordem del que hem vist, après i sentit, més enllà de la porta del teatre.

Gràcies Pol. Gràcies a la resta d’actors i gràcies a Mark Haddon. I gràcies a la màgia del teatre.


Obra basada en el llibre original de Mark Hudon "El curiós incident del gos a mitjanit”"
Publica un comentari a l'entrada