dijous, 29 de setembre de 2016

Gent pobra ajudant a gent pobra

Aquesta entrada l'he escrita conjuntament amb Juanjo Tarrés del blog "Africa en Colores"      
      
El terrorisme ha obligat a abandonar la seva casa a set milions de persones. Han deixat enrere treball, camps i habitatge. D'aquests set milions, tres milions de persones passen fam cada dia. Tres. Com si fos tota Galícia, ¿ens ho imaginem? Han fugit cap a altres punts dels seus països o han creuat la frontera cap al país veí. Molts s'han llançat a l'aigua per arribar, amb molt risc, a un altre país, a l'altra riba d'un gran llac.
Son països d'acollida amb enormes dificultats econòmiques, sense condicions per fer l'acollida. Només un terç del pressupost necessari està disponible. En aquesta fugida han mort ja 25.000 persones.

I no. No estem parlant de Síria, el Líban i Grècia. Estem parlant de Nigèria, Níger i Txad. I no parlem de la guerra de Síria, sinó del terrorisme de Boko Haram que ha desplaçat milions de persones en aquests països i al Camerun, tots situats al voltant del llac Txad, enmig d'Àfrica. La majoria d'elles tenen en comú que han estat acollides en cases particulars de gent humil que ha compartit el poc que tenia. Aquí la gent no s'ho ha pensat dues vegades, tot i no tenir res i de ser Txad un dels països més pobres del planeta. A la regió no hi ha massa ONG, ni suficients camps de refugiats, ni voluntaris. Hi ha, sobretot, molta gent pobra ajudant a gent pobra.

Nens al camp de desplaçats de Farm Centre,  Nigèria, on viuen 13.000 famílies.
Foto: Ibrahim Dung / Oxfam
L'ajuda humanitària internacional, insuficient, està arribant als camps de refugiats i desplaçats a la vora del llac i a la població que els acull. Curiosament, en una zona on hi ha aigua en abundància, l'accés a una aigua de qualitat és complicat. Per aquest motiu una de les nostres activitats és rehabilitar pous o construir latrines: són projectes que afavoreixen els que arriben i als que ja hi eren. Pensem que hi ha comunitats petites, d'un parell de milers de persones, que han vist duplicats els seus habitants en uns mesos. A la zona nord de la ribera txadiana Oxfam ja ha identificat llocs per realitzar 15 pous i es disposa a reparar 11 punts per bombar l'aigua. Si no s'intervé, les condicions de vida de tothom es degraden.

Els desplaçats a més necessiten treballar i guanyar-se la vida: cal facilitar llavors i eines per conrear la terra. Cap ONG té intenció de quedar-se en una zona eternament, per aquest motiu qualsevol programa que faciliti la sostenibilitat del mateix quan les ONG s'hagin anat és benvingut.

No és fàcil accedir a la zona. A les dificultats pròpies d'un aiguamoll s'uneix la presència del grup terrorista causant de l'èxode, sense fer distincions de nacionalitat, sexe o religió. I precisament en aquestes condicions tan complicades cal crear mecanismes de protecció cap a les dones. Com? Una manera és parlar obertament en comunitat d'atacs i violència sexual perquè deixi de ser un tema tabú, que els homes comprenguin que són comportaments inadmissibles i les dones que han de denunciar-los quan es produeixin. A Oxfam Intermón ajudem a crear "comitès de protecció" per parlar dels casos d'assetjament que s'han produït i de com evitar-los.

Tot això succeeix en un lloc amb un ecosistema fràgil, on la desertificació avança lenta i implacablement. El llac, aquest preciós espai entre aquests quatre països, té cada dia menys aigua i menys verd.

Aquesta és una més de les realitats de desplaçats i refugiats. La situació a Grècia és només la part visible de l'enorme iceberg: 65 milions de desplaçats per conflictes. 220 milions de desplaçats contra la seva voluntat per molt diverses raons, la més important la fam. La situació a Europa, en comptes d'eclipsar la resta d'informació, ens hauria d'obrir els ulls a una realitat que fins ara ignoràvem.

Fa uns dies va tenir lloc la cimera de les Nacions Unides per a les persones refugiades i desplaçades. I també una cimera de caps d'estat convocada pel president Obama. Els acords de la primera són decebedors, els compromisos de la majoria dels països en la segona són molt més esperançadors. No és el cas d'Espanya, que no ha concretat ni un sol compromís. Ratificant així la manca de voluntat que denunciava Oxfam Intermón en el seu informe "Espanya, suspèn en la resposta a refugiats".

Cal que el món, estats i institucions, es prenguin seriosament aquesta situació mundial que va molt més enllà del "problema" Europeu.

Les ONG hem estat pressionant a la cimera de Nacions Unides per fer i concretar propostes. Només amb una acció coordinada d'assistència i pressió política canviarem les situacions injustes. I aquest és un exemple on aquest principi està claríssim. Espanya no ha estat a l'alçada una vegada més. Tard o d'hora haurà d'afrontar el tema amb un altre abordatge. I com deia aquesta setmana Sergio Barciela de Càritas en el fòrum "Un any d'agenda 2030 a Espanya. Queda molt per fer ": "La mobilitat humana no és un problema. Pot agradar més o menys, però és una realitat com la llei de la Gravetat. Davant aquesta realitat cal veure quina resposta donem"
Però com deia la ultima campanya de les ONG espanyoles, el temps passa, i cada hora que no decideixen, mor una persona intentant creuar una frontera. Aquests dies infeliçment la xifra augmenta amb nous naufragis massius. Per això tenim pressa.



Aquesta entrada ha estat publidcada en castellà al blog "Planeta Solidario" de La Vanguardia i en una versió resumida a la meva columna mensuals de "El Portal" de Centelles num. del mes de setembre.

Publica un comentari a l'entrada