dimecres, 8 de juny de 2016

Refugiats: Justícia, estratègia i assistència


El tema ens té una mica superats. Els veiem dia sí, dia també als diaris i televisió. Amb imatges que trenquen el cor. Amb històries personals que commouen. Amb accions en contra seva que no entenem.

Faríem el que fos per ells. Veiem que podríem ser nosaltres i això ens toca l’essència més humana que tenim i ens surt el millor de nosaltres mateixos. I és que en aquella part més humana, l’essencialment humana, no hi ha distincions de sexe, religió, color de la pell o cultura. La part més humana ens connecta i ens permet entendre la humanitat de qualsevol altre.

Després, la part racional alimentada per missatges i informacions dirigides intencionalment, ens faran pensar “racionalment” i dir que no els podem acollir, que no ens toca, que es carregaran Europa... en definitiva, que primer nosaltres! Fet que actua directament en contra de la nostra essència humana i cal identificar com a perillós.

Un cop apartat el perill, i amb l’essència humana a flor de pell volem resoldre el tema. Perquè en el fons nosaltres som de resoldre els temes. De solucionar els problemes, i de fer-ho ràpid. I el tema no es resol. I no sabem què hem de fer. Volíem recollir mantes, i... ara ens diuen que no. Volem acollir-los a casa si cal i ens diuen que és una mala idea. Volem que vinguin ja i malgrat que l'Ajuntament i la  Generalitat ho vol... el govern Espanyol no ens deixa.

I sento repetidament les mateixes preguntes: Què hem de fer doncs? Algú ens ho pot explicar i deixar-nos de turmentar amb el tema? De veritat que el volem resoldre!!

I hi ha dues coses que són importants de tenir en compte.

  1. No és un problema simple. I per tant la resposta tampoc ho serà. D’entrada el tema només es resol de veritat acabant la guerra. La resta són “tirites”. Per complicar la solució, els refugiats que més necessiten acollida són una part dels que queden a Síria, al Líban o a Jordània. Aquests són els més vulnerables i no els que han arribat a Europa. I per tancar el sudoku, els governants creuen que no volem els refugiats i que si els porten no els tornarem a votar.  Són tres problemes que no resoldrem fàcilment.
  2. Fa molts anys que en el món es donen aquestes situacions malauradament. Fa molts anys que tenim injustícies semblants i reaccions humanes incomprensibles. I l’única diferència que hi havia entre la pressa que tenim per resoldre el tema actualment i el fet d’ignorar-lo fins l’any passat, és que ara els veiem a les nostres platges i a les nostres notícies. És tan injust si és sirià com si és de la República Centreafricana, de Burundi, del Kurdistan, sahrauí, palestí, somali o d’Afganistan. Tots són persones i la nostra essència humana hi pot connectar exactament igual.

 Amb aquestes dues variables sempre a l’horitzó, exigim als governs que treballin per acabar les guerres. I acceptem sense dubtes els que ja tenim a casa -encara que no sigui el més just- però demanem que també vinguin des de Síria un percentatge d’aquells que més ho necessiten.

I fem-ho, sabent que serà el primer pas per fer-nos tots plegat una més mica humans. Les presses assistencials són males conselleres. Demanem més justícia i més anar a les causes dels problemes. Cal començar una carrera de fons per entendre que qui ha de madurar i actuar en conseqüència és la nostra pròpia humanitat. Quan hagi madurat, ho sabrem, perquè la distància entre el patiment i la necessitat d’actuar no serà l’únic determinant de la nostra acció. Si anem corrents a Grecia, de feina en tindrem, perquè els camps el porten voluntaris. Però ja coneixem prou hospitals que porten dècades en camps de refugiats que van ser creats provisionalment per uns dies. I no són la solució per molt que ens “reconforti personalment” anar allí a fer assistència.

Malgrat tot això, que no ens enredin, els volem aquí ja! No votarem a qui no els vulgui portar i no pararem d’exigir a qui sigui, justícia. Pels que han vingut i pels que no. Pels Sirians i els que no ho són. Serà el nostre entrenament per ser millors. Ells són la millor excusa per ajudar a madurar la nostra solidaritat.

Aquest article l'he escrit a petició d'Angels Ballarin per la revista APSALUT
Publica un comentari a l'entrada