dimarts, 26 de gener de 2016

Desigualtat? Sí, i tant


 Entrada publicada el 27 de gener al Diari Ara

Joe Biden, vicepresident dels Estats Units, no en tenia cap dubte i, després d’aterrar a Davos, recordava, en el seu primer discurs al Fòrum Econòmic Mundial, que 62 persones al món tenen tanta riquesa com 3.600 milions, i que gran part d’aquest problema són els immensos recursos que es fuguen a paradisos fiscals. L’informe que Oxfam Intermón va publicar la setmana passada va omplir les xarxes, les columnes i les tertúlies, que destacaven la dada que l’1% són 62 persones.

El Diari Ara -per al qual afortunadament la desigualtat i la pobresa són una prioritat informativa- dedicava la portada i dues pàgines al nostre informe. I no era l’únic. Les dades que hem presentat són tan crues que han cridat l’atenció de molts periodistes arreu.

A la presentació de Barcelona Antón Costas, president del Cercle d’Economia, parlava de la importància de mesurar el que volem canviar. I això és exactament el que fa Oxfam des de fa anys. La desigualtat ha sigut com el corc que va minant el sistema per dins sense que ens n’hàgim adonat; no hem volgut reconèixer en els diminuts foradets a la fusta ni en les serradures al terra un símptoma d’algun problema. I ara els forats cada vegada són més grans, i les serradures s’acumulen al nostre voltant, si les volem veure.

Les dades no han agradat a tothom. Als poders econòmics no solen agradar-los aquest tipus d’estudis que assenyalen els efectes de les seves polítiques. Cada any, des de l’heterodòxia econòmica, com que no es pot qüestionar la desigualtat, ens qüestionen els detalls tècnics de la investigació.

Així, per exemple, es posen en dubte les fonts principals: Forbes i Credit Suisse, poc sospitoses totes dues de ser properes al món de les ONG. La feina d’aquestes dues institucions és complexa, difícil i discutible, si volem. Però són les dues millors fonts que tenim, i hi ha molta feina prèvia i molt de control, sobretot per no fer malbé la seva reputació.

El Financial Times, per la seva banda, critica com es comptabilitza el deute i utilitza un exemple que porta a l’extrem: assegura que, segons la metodologia utilitzada, el deute personal d’un estudiant de Harvard podria ubicar-lo en el grup dels més pobres del món. Tot i no estar d’acord amb la queixa, a Oxfam hem tornat a fer els càlculs introduint les correccions proposades, i el resultat no deixa de ser demolidor: a l’informe original 62 persones tenen tanta riquesa com el 50,1% de la població del món, i amb la correcció es passa del 50,1% al 49,8%. Sincerament, creiem que aquesta diferència no desautoritza l’informe, però això que ho jutgi cadascú.

L’última crítica que se’ns fa té a veure amb Credit Suisse i amb el fet que no reflecteixi el patrimoni dels més pobres. Credit Suisse només té en compte riquesa financera i patrimoni immobiliari. No comptabilitza, per exemple, les cabres o les vaques que pot tenir una família de Burkina Faso i que són realment el seu patrimoni, allò que els permet afrontar moments de crisi i de sequera per sobreviure. Com la llibreta d’estalvis. Tot i ser cert, considerar que unes cabres o una vaca no comptabilitzades en el repartiment mundial de la riquesa desautoritzen l’informe és voler desenfocar deliberadament el problema amb arguments poc sòlids.

Malauradament, l’informe és rigorós, i els resultats són certs i esfereïdors. Hi ha hores i hores de feina d’investigadors de tot el món darrere d’un informe d’Oxfam. I fins l’aval d’un premi Nobel d’economia com Joseph Stiglitz. Fem servir la mateixa metodologia cada any, i informem de la progressió de les dades. I, amb aquesta metodologia, el 2008 calien 388 persones per concentrar la mateixa riquesa que la meitat més pobra de tota la població mundial, el 2015 eren 80 i aquest any són 62. La concentració creixent és evident.

Tot i acceptar la legitimitat de qualsevol crítica, resulta ben curiós que algú decideixi concentrar-se en els defectes de forma en comptes de preocupar-se i reaccionar davant la greu situació que es denuncia, o dedicar l’espai i el temps a explicar les solucions que es plantegen. Cal parlar de mesures i polítiques econòmiques alternatives. A casa, al carrer, a la Moncloa, a la plaça Sant Jaume, a Davos i arreu: cal reaccionar.

La desigualtat és un càncer social que està minant els pilars de la nostra societat, que buida de sentit moltes estructures de què ens hem dotat i que amenaça seriosament el nostre futur. Hi insistirem cada any coincidint amb la cita mundial de Davos, amb la confiança que, tard o d’hora, reaccionarem.


--------------------------------
Informació complementaria:
Publica un comentari a l'entrada