dijous, 17 de desembre de 2015

Refugiats que no venen, refugiats que no ho son



Una lluna plena i molt lluminosa il·lumina aquesta nit tot l’interior de la tenda. Només ha de travessar el plàstic blanc amb les lletres UNHCR (ACNUR) que la cobreix des que van arribar fa 2 anys.
Venien de Síria fugint de la guerra, deixant enrere casa, terres i bestiar. Varen marxar sense res. Es van establir al Líban, a la fèrtil Vall de Bekaa, just darrera les muntanyes que marquen la frontera. Són tant a prop, que a la nit senten el soroll dels bombardejos al seu país.


Dintre, els onze membres de la família dormen directament sobre unes estores que els separen del terra, tapats amb unes mantes. Estan a 900m d’alçada i fa fred, però no encenen l’estufa perquè encara es pot suportar. L’hivern és molt fred i tenen molt poca llenya.

A alguna de les tendes la llum de la lluna hi entra menys perquè per dintre han pogut posar una moqueta que fa més agradable l’estança i els aïlla una mica del fred.
Viuen al Líban sense ser reconeguts com a refugiats. Líban no reconeix els refugiats malgrat que en tenen un milió. Un per cada quatre libanesos. I com que no estan reconeguts, han de pagar lloguer per l’espai on planten la tenda.
Les ONG els ha proveït d’aigua i latrines. UNHCR els hi dóna 27$ per persona/mes per totes les despeses. El cost de la vida és només una mica més baix que a Catalunya. Com que no estan reconeguts no poden treballar legalment; ho fan esporàdicament, d’amagat i cobrant una misèria.

La vida és dura a la Vall de Bekaa, i tothom prega que no es compliqui encara més, ja que no tenen assistència sanitària i molts dels seus fills tampoc tenen escola. Per xocant que ens sembli, la immensa majoria de refugiats siris, els que més pateixen, no son els que venen a Europa. Sorprenentment aquesta immensa majoria de Siris, els que estan al Líban, Jordània, Turquia o desplaçats dintre la propia Síria, no surten mai als nostres informatius.

Avui els ha visitat un català d’Oxfam Intermón i malgrat que només pensen en tornar a casa li han preguntat perquè no els poden posar un vaixell per arribar a Europa i evitar tant patiment i les màfies del camí

No he sabut que contestar, però he pensat que és imprescindible pressionar als governs que treballin decididament per la Pau a Síria.
Y mentre no aconseguim que ho facin, hauríem d’ajudar-els més i millor.



Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles (Num 256 Desembre 2015)
Publica un comentari a l'entrada