dimecres, 25 de novembre de 2015

D'on venen els refugiats que venen a Europa? Viatge al Líban (II)

En català      
 (És continuació de Viatge al Líban (I))

Avui hem tornat a la Vall de Bekaa però en un altre indret de la vall. La població s’anomena Ghazzeh, encara que l’he vist escrita de dues maneres més.

La situació en aquest indret es semblant al que us explicava ahir. Assentaments informals amb “cases” fetes amb plàstic del ACNUR escampades per tota la geografia. La característica aquí es que per cada libanès hi ha quatre refugiats. La situació es encara més difícil. La població local es queixa de que s’ajudi als refugiats i no se’ls ajudi a ells i s’ha decidit ajudar a tothom en funció de les necessitats i no de l’origen. ONG’s com Oxfam Intermón ho tenim complicat.
Hem generat dues feines comunitàries. La primera es el manteniment de carrers i de jardins de la població. El poble té un jardí central preciós ara i com que es l’únic lloc d’esbarjo de la població, es un servei tant per refugiats com per locals, que mai havien tingut un espai així.
El segon és encara mes útil però aparentment menys bonic. L’aigua i les latrines es quelcom que hem procurat que tothom tingui, però hi ha un tema complicat de resoldre, el volum d’escombreries que es generen amb tanta població. Les escombraries s’acumulen i acumulen sense ordre ni concert i la població, que ja tenia aquest problema abans dels refugiats, l’ha vist multiplicat per cinc amb la seva arribada.
Per solucionar això el segon projecte que hem fet és construir una petita planta de tractament de les escombraries, on es fa el triatge per poder vendre i aprofitar el que es pugui i fer compost amb la fracció orgànica. No podem triar ni de lluny tota la brossa que es genera, però aconseguim un tractament integral del abocador que almenys evita les pudors, genera alguns ingressos i dona feina a 10 o 12 famílies mes. Però  tot i així no es ideal.
Als refugiats al Líban nomes els deixen treballar de temporers o en feines de serveis, i amb una segona condició, no poden treballar mes d’un mes a l’any.
Per tant cada mes tenim gent nova i gent que passa a no tenir feina. La situació per tant no millora substancialment.

Avui hem seguit visitant famílies i escoltant histories. La primera del mati, ens confirmaven el que tothom ens deia ahir: tant sols esperen el moment de tornar a casa. Aquesta familia hi afegia el fet que viuen amb els nets d’un fill del que fa tres anys que no en saben res.
Tant en aquesta com a les altres families son plenes d'infants que no poden anar a l’escola, o hi van nomes algun dels fills

A totes les cases, quan entrem, busquen tot seguit a l’unic racó de la casa on tenen quatre coses, el paper que els acredita que es varen inscriure en el seu dia com a refugiats. El tenen plastificat  amb una bossa de plàstic i ben protegit. És el tresor més preciós perquè es el que els permet demostrar que d’una manera o altre son refugiats.

La majoria de la gent fa entre 3 i 4 anys que ja son al Liban. Les cases estan molt netes i cuidades i totes tenen el terra alfombrat amb diferents estores. Les paret de plàstic , el terra d’alfombra, i una estufa de llenya son el denominador comú de totes les cases. Res mes. Ni llits ni armaris ni...res. Nomes en alguna cal afegir un moblet amb una Tv. I sobta en mig d’aquesta pobresa la Tv i les antenes parabòliques. Son televisors i parabòliques velles i atrotinades, però estan per tot arreu. Les fan servir pels informatius perquè es la única moment del dia que es senten encara al seu país, veient les noticies que veurien si estesin a casa i veien també com esta quedant tot el país. Em preguntàveu que pensem de com els estem tractant a Europa, i cap familia m'en ha dit res. Saben que hi ha gent que va a Europa, pero no son del seus i no semblen tenir-ne noticies.

Aquí es fa fosc aviat i abans que ho sigui ja hem de ser a Beirut. Al vespre mai se sap que pot passar. Amb el silenci de la nit, el soroll de bombes a Síria se sent nítidament diuen. Estat massa aprop de la frontera per estar segurs.

Abans de marxar hem visitat un assentament que estava molt millor que la resta. Hi ha 350 famílies i s’ha construït amb diners de la cooperació d’Aràbia Saudí. Evidentment si haguéssim començat per aquest ens hagués semblat molt dolent, però venint dels anterior era una millora evident. Tota la gent que hi havia en aquest camp eren sunies. I és que els assentaments,  per informals que siguin, ajunten families nomes de la mateixa població i religió, perquè això esta molt arrelat i la desconfiança mútua es important.

Ho tenia clar abans de marxar, però encara més ara: la única solució es que acabi el conflicte a Síria. I per això més que abatre caces russos o bombardejar ciutats on hi viuen innocents, el que cal es tallar fonts de finançament de la guerra i fer pressions e iniciatives diplomàtiques per assolir la pau. Qualsevol altre cosa, no anirà enlloc.

Continua al tercer relat de Viatge al Líban (III)

Publica un comentari a l'entrada