dimarts, 20 d’octubre de 2015

La tendresa de Don Mimmo

Aquesta entrada ha estat publicada en castellà al blog 3.500 Millones de El Pais

Don Mimmo, rector de Lampedsa
Foto de Quim Vives i Seguí
Don Mimmo, el rector de Lampedusa és tot un personatge. En preguntar-li què pensa la gent de l'illa sobre la contínua arribada de migrants a les seves costes, reconeixia amb gran senzillesa que a Lampedusa hi ha de tot, ciutadans acollidors i ciutadans racistes, ciutadans de dretes i d'esquerres, però quan s'assabenten que algú s'està ofegant al mar, independentment del que pensin, surten tots a ajudar. Aquesta reacció profundament humana és la que trobem també darrere de la gran onada de solidaritat amb els refugiats que s'ha produït al nostre país. I és aquesta reacció la qual ha descol·locat tant als polítics, que han hagut de canviar el seu discurs més egoista i insolidari.

Com a Lampedusa, després de sortir a la mar i rescatar a algú cal preguntar-se què fer amb ell o amb ella, com fer-ho, per què, amb qui i fins quan. En aquest punt la unanimitat ja no serà tan gran com en el moment de sortir a la mar, i és bo saber-ho, i preparar totes les respostes.

La primera resposta és i ha de ser humanitària. En el cas dels refugiats ens obliga el dret internacional però tot sembla indicar que no estem actuant amb la celeritat i la responsabilitat necessàries en els preparatius per a l'acollida física i administrativa. Les organitzacions que rebran els refugiats saben què tenen que fer i com poden fer-ho bé, però el govern espanyol no sembla estar donant prou informació, ni d'una manera massa clara, ni està clar amb quins mitjans.

Cementiri de vaixells a Lampedusa Foto de Quim Vives i Seguí
La segona resposta també té a veure amb l'acollida, però mental. Necessitem una nova mirada al que ens envolta, més profunda i compromesa, per acomodar aquest nou món convuls i desigual en el nostre cap i, des d'aquí, canviar les lleis i les institucions. No podem conformar-nos amb el que creiem veure, o ens empenyen a veure. Hem d'obrir la mirada, almenys, en dos sentits: a lo llarg i a lo ample.
A "lo llarg" vol dir fer-ho per sobre dels adjectius, que sovint només posen distància entre nosaltres i els altres, perquè veiem  -o ens volen fer veure-  "sirians", "sense papers", "refugiats" i "immigrants", i ens oblidem  -o ens volen fer oblidar- que abans de res, són sempre persones, i que com a persones tots tenim els mateixos drets, i no hi ha cap adjectiu que justifiqui diferències substancials.

Vinyeta de El Roto a El Pais
A "lo ample" perquè no podem, a hores d'ara, no preguntar-nos per què estan venint. Tothom hauria de tenir el dret a viatjar al país que li plagui. Però resulta evident que qui està arribant al nostre país, no ho fa per plaer sinó perquè no ha tingut cap altra opció. I no l'ha tingut o bé perquè el seu país està en guerra o enmig d'algun conflicte, o bé perquè escassegen els recursos fins i tot per alimentar-se. Ningú tria on néixer, i en un món globalitzat a ningú se li escapa ja, que res passa aïlladament. Els conflictes mundials o la fam són problemes que responen a interessos econòmics o geopolítics i a espolis directes (recursos naturals, acaparament de terres, etc.) o indirectes (el 65% dels fons que perd l'Àfrica anualment són per elusió fiscal de grans empreses multinacionals , per exemple).

Només així, obrint la mirada, albirarem noves respostes d'ordre polític i econòmic. I no sempre seran simples, barates o ràpides perquè els grans problemes són complexos, i com a tal cal tractar-los.

Si alguna cosa positiva té aquesta crisi al portar-nos tanta pobresa i tant sofriment a les portes de casa nostra, als nostres trens i a les nostres platges, és que podem ser més conscients, viure més de prop, el que a la resta del món, es viu des de fa anys i diàriament. Ser conscients de la magnitud de la injustícia, de l'escàndol sagnant de la desigualtat és el primer pas per començar a construir un món diferent.

Cementiri de vaixells a Lampedusa Foto de Quim Vives i Seguí
El 17 d'Octubre va ser el dia mundial d'eradicació de la pobresa. La crisi de refugiats pot ser un gran problema per a una societat que en el fons es "mira molt el melic" o pot ser la gran oportunitat perquè entenguem que el problema de la desigualtat i de la pobresa és global, i com a tal cal abordar-lo.

Si només augmentem el pressupost de serveis socials i no modifiquem política exterior,
si el govern no incrementa la coherència global de les decisions a nivell intern
i nosaltres individualment tampoc fem un pas endavant de justícia global en les nostres,
no haurem entès res.

La reacció tan humana i emotiva d'aquest estiu, sense obrir la mirada i sense fer aquest exercici, es convertirà en la més mesquina.

Podrem encertar o equivocar-nos,
              però la nostra dignitat
                                   i fins i tot egoistament si voleu, el nostre benestar futur
                         depèn, en bona mesura, de la manera com prenguem avui, certes decisions.

Publica un comentari a l'entrada