dimarts, 8 de setembre de 2015

Cascos Blancs

(Aquest article va ser escrit setmanes abans de la mort de l'Ailan Kurdi infant que varem conèixer a traves de una foto que va impactar tothom i abans dels aconteixements de les darreres setmanes amb els refugiats a Europa i publicat a la revista El Portal de Centelles)

Les imatges de les persones arribant a les fronteres de la Unió Europea per terra o per mar són colpidores. En aquest èxode estant morint moltes persones al mar, i un cop a terra troben la inhumana acollida d’Europa, que es creia ser el bressol dels drets humans.

Síria té una població de 20 milions de persones. D’aquestes, 10 milions han hagut de deixar casa seva, 6 milions desplaçant-se dintre de Síria (a zones més segures) i 4 milions fugint del país. Fugint a 5 països veïns: Turquia, Líban, Jordània, Irak i Egipte. Només uns 300.000 d’aquests 4 milions han arribat a Europa. Les xifres ajuden a contextualitzar realment el problema.

Però tornem a Síria perquè us vull parlar dels sirians i d’una iniciativa que gairebé ningú coneix: els Cascos Blancs (ull! no confondre amb els cascos blaus de Nacions Unides).


Els Cascos Blancs (Defensa Civil Siriana, SCD) són sirians anònims i voluntaris que amb molta  precarietat s’han organitzat. Tan aviat acaba un bombardeig o un combat surten amb els vehicles particulars cap al lloc dels fets a salvar vides, a ajudar els afectats. Les seves tasques són guarir ferits o transportar-los on els puguin atendre, reparar danys i  assegurar les necessitats mínimes de cada indret. Són bombers, fusters, mecànics, metges, etc. qualsevol persona que s’hi vulgui apuntar. Han salvat milers de vides dels seus compatriotes i no miren mai de quin color és l’afectat ni l’atac, “simplement” ajuden a persones. I les ajuden amb el que cadascú té o sap fer.

És un exemple d’ajut humanitari impressionant i anònim. El 19 d’agost va ser el dia de l’ajut humanitari i gairebé ningú s’ha recordat d’ells.

Totes aquestes persones que no deixem entrar a Europa, tenen familiars, amics, companys o coneguts a Síria fent aquestes tasques. Des d’aquí el meu càlid homenatge als Cascos Blancs que es juguen la vida cada dia –i alguns la perden– per ajudar persones.

No hem volgut mirar, ni entendre, ni solucionar el conflicte sirià, i ara no volem mirar cap a les nostres fronteres. En un món globalitzat la indiferència ens torna com un bumerang i les mesures locals no solucionen problemes globals. Fins quan i fins quin nivell d’inhumanitat no voldrem mirar? Reaccionem! Aviat!

AGOST 2016 Si vols donar suport a la candidatura dels Cascos Blancs a Premi Nobel de la Pau, signeu aquí 

Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles (Num 253 Setembre2015)

Publica un comentari a l'entrada