dissabte, 7 de febrer de 2015

Hem de lluitar contra la desigualtat

Article publicat a la revista Món Jurídic del Col·legi d'Advocats de Barcelona al seu num. 293 de gener 2015


LA SITUACIÓ DE CRISI FINANCERA HA FET AUGMENTAR LA DESIGUALTAT ENTRE LES PERSONES. D’UNA BANDA TENIM ELS MOTIUS PELS QUALS LA DESIGUALTAT EXTREMA NO ÉS BONA PER A NINGÚ, I DE L’ALTRA, QUINES ACCIONS ES PODEN DUR A TERME PER LLUITAR-HI EN CONTRA.



Les 80 persones més riques del món tenen la mateixa fortuna que la meitat de la població, és a dir, que 3.500 milions de persones. Fa uns anys que a Oxfam Intermón ens preocupa la pobresa però sobre tot l’augment de la desigualtat, és a dir, que uns pocs tinguin cada vegada més ingressos mentre un grup creixent de persones tenen molt poc, o quasi bé res. Actualment sabem dues coses molt importants al voltant de la riquesa.
  • La primera és que no és infinita. 
  • La segona és que hi ha prou riquesa perquè tothom pugui viure amb dignitat. 
Coneixent aquestes dues realitats, no és del tot apropiat dir que lluitem contra la pobresa. Realment la nostra tasca és lluitar contra la desigualtat. La feina no es modifica substancialment però els matisos que afegeix el nou terme ens resulten especialment útils. I és que, encara que costi de creure, des que va començar la crisi, el nombre de milionaris s’ha duplicat, segons un estudi que Oxfam Intermón va treure aquest octubre. Això vol dir que les 80 persones més riques del món van incrementar la seva fortuna mig milió de dólars cada minut durant l’últim any.

Des del nostre punt de vista, la desigualtat extrema no és bona per a ningú per les següents raons:

  1.  No és èticament acceptable. “La terra produeix prou per satisfer les necessitats de cada home, però no la cobdícia de cada home” va dir Ghandi. Des del punt de vista ètic és impossible justificar la desigualtat, especialment quan aquesta degrada la dignitat humana de milers de milions de persones al món, que no tenen ni l’imprescindible per a viure.
  2. És ineficient econòmicament. Tants diners en mans de poques persones són poc útils. Si el mexicà Carlos Slim, la persona més rica del món actualment, decidís gastar-se l’animalada d’1 milió d’euros cada dia, trigaria 220 anys en polir-se tota la seva fortuna. En canvi, aquests diners incrementarien el poder adquisitiu de centenars de milers de persones. 
  3. Corromp la política. Les grans fortunes sempre volen incidir en el poder polític per mantenir els seus privilegis i, per tant, amb un espiral sense fi estan acabant amb la democràcia i com es pot constatar fàcilment avui en dia. 
  4.  És font de conflicte i divisió. Les diferències tan evidents i abismals entre rics i pobres generen inestabilitat política i social, i desencadenen situacions de violència que no són bones per a ningú, ni tan sols pels rics. 
  5. És evitable. Tenim prou mecanismes per legislar i prendre decisions polítiques que ens permetin acabar amb la desigualtat. 
Malgrat tot això, 7 de cada 10 persones al món viuen en països on la desigualtat s’ha incrementat els darrers 30 anys. No només està augmentant la diferència sinó que estem en un moment realment preocupant.
  • A Àfrica, mentre 16 persones tenen fortunes superiors a mil milions de dòlars, 358 milions viuen amb menys d’un dòlar al dia. 
  • A l’Índia, podrien acabar dues vegades amb la pobresa extrema amb la fortuna dels indis més rics. 
  • A l’Estat espanyol, només 3 persones acumulen una riquesa que duplica amb escreix la que té el 20% més pobre de la població. 
És evident que cal reduir la desigualtat, limitar l’acumulació de riquesa i posar fre a la pobresa extrema. I com ho podem fer?
  • El primer que cal és ser conscients que la desigualtat és un problema. Un problema, a més a més, que és global i que no es pot solucionar només en clau local. 
  • El segon que ens cal és pensar èticament i situar per davant de tot les persones i la seva dignitat. I quan diem les persones, volem dir totes. No les que parlen català, les més properes, les del meu país o la meva cultura, sinó tothom! Cal que recuperem el concepte de dignitat humana i les seves conseqüències. I és que tota persona pel sol fet de ser-ho, té uns drets mínims que cal assegurar. No per generositat sinó per justícia. Encara que visquin a 6.000 km, tinguin una altra cultura, un altre idioma, no els coneguem o pensin diferent que nosaltres. 
Aquest és el marc amb el que cal que treballem per canviar la situació localment i globalment. A nivell del nostre país (sigui el que tenim o el que vulgueu tenir), caldria:
  1. Maduresa democràtica que reforci i regeneri el sistema que, en aquest moment, es troba capturat per l’elit política. Això implica que la ciutadania s’ha d’arremangar, participar, pressionar per aconseguir transparència a tots els nivells de la vida política. Segurament vol dir capgirar les dinàmiques actuals. Això ho hem d’acompanyar amb mesures que assegurin una separació real de poders; 
  2. Assegurar un terra per sota del qual no hi hagi ningú. És a dir, limitar la desigualtat per baix. Això implica inversió en serveis socials públics i de qualitat, com la salut i l’educació; 
  3. Assegurar ingressos suficients per poder invertir en serveis socials. L’eina més senzilla i eficaç fer-ho és la fiscalitat. Una fiscalitat simplificada, justa i progressiva que sigui realment redistributiva; 
  4. També podem fixar mesures que limitin la desigualtat com ara establir topalls entre les diferències salarials dins d’una mateixa empresa; 
  5. Refundar la política exterior del país i deixar-la d’entendre només com un element de vendes i ingressos i afegir d’una manera clara els components ètics que facin que el nostre progrés no sigui a costa de persones que estan lluny de casa. És a dir unes polítiques realment transversals interna i externament de cooperació internacional. 

Aquestes mesures locals cal acompanyar-les de mesures globals:
  1. Assegurar una fiscalitat internacional que no permeti evadir i eludir impostos en els països on realment operen i l’eradicació dels paradisos fiscals; 
  2. Assegurar sous dignes a qualsevol país del món; 
  3. Assegurar una política de Cooperació Internacional que garanteixi l’exercici dels drets fonamentals allà on no es compleixin. 
Ens cal fer front a la desigualtat perquè aquesta actua com un càncer que ho envaeix tot i ho fa tot malbé. És bàsic que recuperem els drets a casa nostra i lluny d’aquí, si no volem fer passos gegants enrere.
Ens pot resultar estrany que una ONG que ens pensàvem que només es dedicava a fer escoles, pous i repartir llavors digui aquestes coses.
I és que fa temps que, a part de fer escoles, pous i repartir llavors, volem canviar les causes que ens porten a fer tot això. I si la causa principal és la desigualtat, cal que la combatem amb força. Comptem amb vosaltres.




Article publicat a la revista Món Jurídic del Col·legi d'Advocats de Barcelona al seu num. 293 de gener 2015

Publica un comentari a l'entrada