Un molí per Makamba
A Makamba, Burundi, -al cor de l’Àfrica- fa 3 anys que vam començar un programa de retorn de moltes persones a les seves terres. Després del genocidi de 1994 de Rwanda i Burundi, i de tot el període d’inestabilitat posterior, era una operació complexa, però també necessària.
La gent de Makamba va confiar en nosaltres i va decidir invertir tot el seu temps i energies en aquest projecte. Era una feinada perquè la terra estava molt gastada, molt erosionada i la producció era molt escassa. La gent tornaria, treballaria la terra per millorar-la, plantaria mandioca i tindria una vida digna, perquè les collites serien suficients per tenir i vendre farina de mandioca. Era una oportunitat. Probablement “l'oportunitat”. La manca d’oportunitats és la part més invisible de la desigualtat: els que les hem tingudes no acabem d'adonar-nos del que significa no tenir oportunitats, o tenir-ne només una.
Hagués estat una bonica història per explicar-vos. Si no fos perquè el molins no es van fer mai. I sense els molins, la resta del projecte no tenia sentit. No es viable.
Els diners no van arribar perquè “la nostra crisi” va tallar d'arrel les subvencions per a aquest tipus de projectes. Aquestes són les conseqüències que no hem vist de les retallades sobtades. Els genocidis de Ruanda i Burundi, ara fa 20 anys, van generar una de les primeres respostes solidàries massives de la nostra història recent. Aquells fets van obrir ments i despertar consciències. Després de tot aquest temps acompanyant poblacions molt tocades, els hem abandonat just en un moment en què depenien molt del nostre suport, agreujant la seva vulnerabilitat.
Fa mal. I fa mal imaginar al Pablo, el company que acaba de tornar de Makamba fa una setmana, i la seva impotència davant aquestes famílies, quan li transmetien la seva desesperança, i la seva sensació d’engany. Costa d'entendre com alguns gosen posar-li fronteres al dolor, a l'amistat o al compromís. Malgrat tot, la nostra gent burundesa manté la seva gran dignitat, i és per això i per la seva comprensió i capacitat de resistència que nosaltres no desistim. Seguirem buscant fons per al molí. Seguirem.
Hagués estat una bonica història per explicar-vos. Si no fos perquè el molins no es van fer mai. I sense els molins, la resta del projecte no tenia sentit. No es viable.
Els diners no van arribar perquè “la nostra crisi” va tallar d'arrel les subvencions per a aquest tipus de projectes. Aquestes són les conseqüències que no hem vist de les retallades sobtades. Els genocidis de Ruanda i Burundi, ara fa 20 anys, van generar una de les primeres respostes solidàries massives de la nostra història recent. Aquells fets van obrir ments i despertar consciències. Després de tot aquest temps acompanyant poblacions molt tocades, els hem abandonat just en un moment en què depenien molt del nostre suport, agreujant la seva vulnerabilitat.
Fa mal. I fa mal imaginar al Pablo, el company que acaba de tornar de Makamba fa una setmana, i la seva impotència davant aquestes famílies, quan li transmetien la seva desesperança, i la seva sensació d’engany. Costa d'entendre com alguns gosen posar-li fronteres al dolor, a l'amistat o al compromís. Malgrat tot, la nostra gent burundesa manté la seva gran dignitat, i és per això i per la seva comprensió i capacitat de resistència que nosaltres no desistim. Seguirem buscant fons per al molí. Seguirem.
Article publicat a la columna mensual de la revista El Portal de Centelles. (Num 240 Agost2014)
Comentaris