Hi ha massa ONGD?





Algunes intervencions en els mitjans i sobretot algunes opinions escoltades en tertúlies m'han suggerit el contingut d'aquest article que he fet a petició dels companys de la revista ONGC. 


Darrerament ens toca contestar sovint la pregunta de si hi ha massa ONGD. Fins i tot moltes vegades ni ens pregunten si calen tantes ONGD. La qüestió és com aconseguir directament que n’hi hagi menys, d’ONGD. La idea sembla que s’ha instal·lant entre certs opinadors a força d’anar-se repetint. I amb certa complaença del Govern, que l’ha convertit en una resposta automàtica davant la denúncia de les brutals retallades pressupostàries: “No és que hi hagi pocs diners, és que hi ha massa ONGD”. Sense comentaris.
  Cal preguntar-se, però, d’on surt aquesta pregunta. Ens preguntem si hi ha massa empreses, o massa avions o massa bitllets de 20€? No. No ho fem perquè, a priori, no tenim cap criteri sobre quants bitllets de 20 € o quantes empreses o avions caldrien. I en tenim sobre quantes ONGD caldrien? No, no en tenim.
  Però, en base a què podríem establir algun criteri per decidir si n’hi ha massa o poques?
  Si analitzem les ONGD catalanes veurem que les podem agrupar de moltes maneres. Si ho fem per mida, trobarem molt poques entitats grans o que pertanyin a xarxes o consorcis internacionals, algunes de mitjanes i moltes de petites. Si ho fem per temàtiques, veurem que n’hi ha de totes les temàtiques, però la salut i l’educació tenen un pes important. Si ho fem per enfocament prioritari de tasques, en trobarem moltes que fan treball assistencial, molt poques que facin només sensibilització o incidència política, i algunes amb més enfocaments mixtos. Si ho fem per nombre de socis, la immensa majoria en té entre 10 i 200. Si ho fem mirant per on treballen, en trobarem moltes fent tasques a Amèrica Llatina o Centreamèrica, unes quantes a Àfrica i molt poques a Àsia. Si ens guiem per l’eficiència, la immensa majoria té una despesa que tendeix al mínim imprescindible per poder funcionar, molt per sota de les de qualsevol empresa o les de l’administració.
  Quan veiem aquesta anàlisi i arribats en aquest punt, constatem el desconeixement que tenim sobre el sector –del que som corresponsables ONGD, polítics i mitjans– i com facilita més aviat atacs injustificats a un sector malferit, que bons arguments per replicar.
  Si ens reconeixem com un país emprenedor i solidari..., perquè ens preguntem si hi ha massa ONGD i no massa empreses? Tenim les empreses que els empresaris han decidit tirar endavant, segons els seus interessos i peculiaritats. I per exactament la mateixa raó tenim les ONGD que la iniciativa privada o col·lectiva ha promogut. El nostre país ha estat, històricament, un país d’associacions, ateneus, agrupaments de tot tipus i aquesta riquesa i diversitat d’entitats és un dels nostres senyals d’identitat. Si hi ha moltes entitats és perquè hi ha moltes iniciatives i molts matisos arreu el nostre territori, molta gent amb empenta que busca el suport d’altres. Diuen que cal salvar totes les empreses que es pugui perquè són font de riquesa. Cal salvar, doncs, totes les ONGD que es pugui, perquè són font de riquesa i de valors.
  La pregunta correcta no és si n’hi ha moltes, sinó si fan el que han de fer, el que diuen que fan i el perquè es van fundar, i si ho treballen amb coherència, qualitat i eficàcia, tant econòmica, com social i cultural.
  Quin és el problema llavors? Quina és la diferència? Les subvencions potser? Tirant molt llarg només una cinquentena d’ONGD catalanes han rebut diners del Govern des que existeixen els pressupostos de cooperació. La gran majoria d’entitats més petites s’han mantingut amb diners dels seus socis o del que han obtingut organitzant activitats diverses, o amb subvencions també petites dels ajuntaments. I no són receptores de subvencions directes o indirectes, en molts casos milionàries, algunes empreses?
  L’única raó que es repeteix en segons quines tertúlies és que com que ara hi ha menys diners, cal reduir costos per ser més eficients i fusionar-se per poder sobreviure (supervivència que dit de passada se’ls en fot als que defensen aquesta postura). És cert que hi ha menys diners, però bàsicament menys diners públics perquè les administracions estan oblidant les seves responsabilitats i compromisos. Els socis i donants s’han mantingut en general d’una manera digna d’elogi. I rendibilitzar al màxim els esforços i els recursos ha estat sempre present i l’única manera possible de funcionar a les ONGD.

  Ara bé, si passem per sobre de la indignació inicial per la pregunta i “no rebutgem cap qüestionament per defecte de forma” –com vaig sentir dir en una ocasió a l’abat de Montserrat Cassià M. Just–, òbviament cal reflexionar sobre la necessitat que les ONGD (com tothom) treballem més coordinadament, tot i que les raons per fer-ho no són noves. La crisi econòmica potser és el revulsiu que ens feia falta per fer allò que sempre hem discutit i que potser amb les vaques grasses no hem prioritzat.
  El quid de la qüestió és que allò que fa 50 anys pensàvem que podia servir (intervencions puntuals per provocar canvis) és difícilment defensable en un món globalitzat que exigeix enfocaments globals, complexos i radicalment polítics. Parlem de reduir les desigualtats en un món estructuralment desigual, i que l’anticooperació de governs i grans corporacions empresarials i els seus efectes nocius no segueixin multiplicant per 100 l’efecte de la nostra acció, i traient-li tot el sentit a la nostra feina. Això que ja està assumit internament en bona part de les nostres entitats, falta que ho assumim també públicament i que reconeguem que el monstre no es pot afrontar de manera individual, per gran que sigui la nostra institució. Un exemple el tenim en el que ha passat a l’Assembla General de Nacions Unides amb el tractat internacional sobre el comerç d’armes el juliol passat. Anys de feina d’ONG potents demanant quelcom tan mínim i sensat com que qualsevol arma tingui els mateixos controls que un tomàquet, una joguina o un electrodomèstic, no s’ha aprovat per interessos comercials disfressats d’interessos nacionals.
  Potser sí que cal reconsiderar tanta dispersió d’ONGD, però no perquè haguem de reduir el nombre d’entitats, sinó perquè siguem capaços d’ajuntar esforços i recursos en aquells grans temes, campanyes o conflictes que, de manera progressiva, ens permetin avançar cap a la solució de molts de petits. A Catalunya tenim molta feina a fer en aquest sentit començant per la fonamental: “treballar-nos” la ciutadania, en aquest moment tan difícil, perquè ens ajudi, una altra vegada i malgrat tot, a exigir una política pública de cooperació, pau i drets humans, digna de tal nom.
  I a l’octubre tornem a Nacions Unides pel tractat sobre el comerç d’armes. Perquè moltes o poques, grans o petites, amb subvencions o sense, la nostra legitimitat passa per no deixar d’intentar-ho.


Podeu trobar el text original  a la seva web (cliqueu)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jesús neix a Gaza. Nadal 2023

Jesús neix a la presó. Nadal 2022

Jesús neix, fill duna parella de menors no acompanyats