dijous, 4 d’octubre de 2012

RECOMENCEM!!!!!

Publicat al num 50 de la revista ONGC del pasat mes de Juliol

Hi ha números que tenen quelcom de màgics com és el cas del 50. Conviden a celebrar. A celebrar, i a mirar enrere i a veure el camí recorregut, tant per contemplar amb satisfacció la feina feta, com revisar si és exactament el que hauríem volgut fer. Aquests 50 números són com instantànies de tota una època i, una darrera de l’altra, fan memòria de com ha canviat i evolucionat el sector de la cooperació internacional feta des de Catalunya.

Aquesta petita història nostra està plena de moments diferents però, de ben segur, el pitjor és l’actual. El sector travessa avui la seva pitjor crisi des que va sortir la revista, l’any 2000, per la situació de moltes entitats, per la manca de compromís pressupostari i polític del Govern, i  per la manca de suport de la ciutadania. Què ens ha passat? Tres coses importants, com a mínim.

La primera és que no hem pogut mantenir una política pública de cooperació de qualitat. Disposar d’un pressupost és necessari però no construeix una política, la construeix el diàleg sobre com i per què ha de ser-hi. Lamentablement pocs partits, i poques persones a dins dels partits, han assumit la cooperació com una veritable política pública, com demostren les dificultats regulars que hem tingut amb tots els governs, i com demostra el fet de que sempre hagi estat difícil pujar el pressupost i sempre hagi resultat fàcil retallar-ho.

No s’ha entès que la nostra aposta com a país va associada a una manera d’estar i relacionar-nos amb el món, i que la política de cooperació ens ajuda a ser-hi d’una manera ambiciosa i responsable al temps. Entendre la política de cooperació com la vessant global de les nostres polítiques socials, com una forma de redistribució i com una política que obliga a la resta a pensar en les seves implicacions exteriors, no és només actuar des de l’ètica i la justícia globals, sinó des de la lògica i l’evidència d’un món que canvia cada dia les seves coordinades, però que pot arribar a no ser habitable per quasi ningú, en unes dècades.
La cooperació es una política pública tan important com la salut o la educació amb la diferència que, amb una inversió relativament petita, un país com el nostre pot posicionar-se amb molt d’èxit. Al nostre Parlament es llegeix molt poca premsa internacional, i no és un detall menor. La manca de visió global primer, i els intents de posar la cooperació al servei de l’empresa o del partit no han ajudat a consolidar aquesta política, i no serà en clau d’internacionalització empresarial ni de sobrevisibilització del suport català, com tantes vegades hem vist fer a les cooperacions estatals, que tindrem una posició rellevant ni diferent al món. Ho serà l’actitud amb què ens relacionem, una diplomàcia intel·ligent, generosa, estil Guardiola, on per sobre de beneficis i interessos particulars, donem a entendre que la col·laboració, la reducció de les desigualtats, i la justícia, es l’únic que pot fer avançar el món, d’una manera eficaç. 

La segona qüestió important està directament relacionada amb aquesta, i té a veure amb el nostre allunyament de la ciutadania. El polítics no deixen de ser una part més de la ciutadania que no ha entès què fem, perquè no ho hem explicat prou, ni prou bé. El sector de la cooperació, afortunadament, s’ha professionalitzat. Les persones que hi treballen, amb sou o sense, son cada dia mes professionals, i això era imprescindible per a un sector que neix impulsat per uns valors molt concrets, però que ha de fer front a unes realitats cada dia més complexes, i precisa d’eines i abordatges tècnics i polítics capaços de fer front a aquesta complexitat. El problema és que aquesta professionalització ha obert un esvoranc de coneixement i de llenguatge entre els que estan dins i la major part de la societat. Precisament nosaltres que hem après que el que cal és lluitar contra la desigualtat, vivim en la nostra pròpia pell l’error de caminar amb pressa per arribar-hi, i d’haver oblidat que el camí l’havíem de fer tots junts. L’error de deixar de banda aquella ciutadania que de manera no molt diferent a com ho ha fet el 15M, va impulsar l’interés polític pel 0’7 o el deute extern, i que va impulsar el creixement i la consolidació del sector.

En molts casos hem fet créixer les nostres entitats confiant en el finançament públic, a partir de la legitima delegació que la ciutadania havia fet via pressupostos, però la manca de convicció política i l’escàs coneixement de la ciutadania sobre la nostra feina i la seva importància han fet que, en aquest moment de crisi, aquesta conquesta no hagi estat tal, i s’hagi convertit en la nostra principal debilitat.

Ens cal un esforç important de comunicació amb la societat.  Saber explicar el camí que hem fet, i el que queda per fer. Només així recuperarem una certa contundència social, i farem revifar i manifestar-se l’esperit solidari i la visió global que com a poble sempre hem tingut i, a més, augmentarà la nostra capacitat d’incidència.

En tercer lloc, i també relacionat amb l’anterior, ens ha mancat visió de sector. Massa vegades ens entossudim a buscar diferències i punts de conflicte. Massa vegades la lluita pel fons ens ha dividit, i els personalismes han fet la resta. La gran diversitat d’ONG i les desigualtats territorials (les desigualtats, una altra vegada) compliquen la logística i dificulten el consens, però això han de ser dificultats i no excuses per al treball conjunt, perquè la feina és al carrer, i no a dins dels nostres locals. En un moment en que existeix un risc real de devolució de la competència de Cooperació Internacional a Madrid per omissió, i en què els ajuntaments,  còmplices necessaris fins ara, es replantegen el seu rol com agents de cooperació, la manca de unitat és poc menys que suïcida.

Parlem només de la nostra supervivència? No, en absolut. Parlem de la nostra missió. De les raons per les que vam néixer, i del desig de transformació global que ens mou, i que avui és més fort i urgent que mai.

Tenim doncs tres problemes diagnosticats i a La FCONGD ja li estem posant fill a l’agulla per abordar-los, i voldríem que el debat fos ampli i compartit. En tots tres casos, una eina com aquesta revista és imprescindible. Sobretot en un moment de manca de fons per fer difusió, i de crisi també dels mitjans generalistes. Fer bon periodisme des del propi sector és vital i ONGC ha estat pionera i pot resultar providencial.

Hem de sobreposar-nos i saber on tenim avui les claus per capgirar la situació i on hem de posar els esforços. Hem de refer les nostres estructures per tornar a ser àgils i capaços de posicionar-nos amb valentia en temes cabdals, sense la debilitat que ens suposa la dependència de les subvencions. Hem d’obrir les portes de les nostres institucions perquè es ventilin, encara que voli algun paper, i hem de repensar-nos a la societat, i amb la societat. L’abandonament per part del Govern de la cooperació, aquest espai guanyat i aquesta finestra al món que teníem i que respon profundament al nostre ADN com a país, no pot ser una decisió definitiva. No és sensat.

Us desitjo, ens desitgem, que la revista ens serveixi per abordar aquests  debats amb sinceritat i transparència: per obrir vies diàleg i treball amb la classe política, per arribar més i millor a la ciutadania, i per mantenir la cohesió del sector. Seria fantàstic poder llegir al número 100 com ens en vam ensortir i com  vam recomençar a construir un nou món possible amb els companys i les companyes de tots els Suds.
Publica un comentari a l'entrada