dimarts, 24 d’abril de 2012

La Cooperació i la crisi. Primer els de casa?

Si fan una enquesta al carrer preguntant si cal ajudar primer als de casa o als de fora, gairebé segur que la majoria dirà que primer als de casa. Per suposat!, però no sempre ens adonem de la gran trampa que ens han parat, fent-nos aquesta pregunta.

Enfrontar pobreses properes i llunyanes és una falòrnia per tal que no posem l’èmfasi en combatre la pobresa des de l’arrel, des de les seves causes. Fins a quina distancia de casa la pobresa es prioritària? Posar per davant la distància a que està de casa nostra la pobresa, normalment busca que no ens preguntem sobre per què es vulneren els drets humans de les persones, què fa que no tots tinguem les mateixes oportunitats, o per què 1.000 milions de persones passen gana cada dia.

Al món hi ha lloc per tothom, hi ha recursos per tothom i hi ha oportunitats per tothom. Per convertir-ho en una realitat hem de combatre les desigualtats, la econòmica, la de poder i la d’oportunitats . Si ens movem tots plegats, cap el punt intermig, tothom podrà viure amb dignitat.

Avui som més conscients que la nostra responsabilitat no s’acaba a la nostra família, al nostre barri, o al nostre país. El nostre mòbil necessita coltan, un metall pel què estan morint i patint milers de persones a la Rep. Democràtica del Congo. La roba que ens posem està feta a la Xina o al Marroc. El cafè o la xocolata venen d’Àfrica o de Centreamèrica. El nostre món es global en els avantatges, i en les responsabilitats. Tenim una part proporcional de la responsabilitat ètica i social del que passa al món.

La cooperació i les ONGD ens ajuden a fer-nos conscients d’això i a buscar alternatives. Avui continuem acompanyant a la gent més empobrida, però també exigint al governs i a les empreses que canviïn, per garantir una millor distribució de la riquesa i de les oportunitats.

Malauradament, per fer tot això, ara tenim menys recursos, molts menys, perquè la Cooperació ha estat la política publica que més han retallat tan la Generalitat (70%) com l’estat Espanyol (40%). Pot semblar la crisi de la cooperació, però és la crisi de valors i visió de tota una societat encongida i espantada, que no acaba d’assumir la seva condició de ciutadans i ciutadanes d’un món global, i que els problemes i les solucions s’han d’atendre i entendre en clau global.

Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles a l'Abril del 2012 i al Diari de la Fundació Catlana de l'esplai
Publica un comentari a l'entrada