dijous, 9 de febrer de 2012

El problema és el segrest?




El passat mes d’octubre varen segrestar al camp de refugiats de Dadaab a Kenya dues cooperants espanyoles. Dies més tard al camp de refugiats de Tindouf, al Sàhara, en varen segrestar a dos  més.

Incidents desgraciats com aquests ens recorden les dificultats i els riscos que corren els treballadors que realitzen tasques humanitàries. La noticia ha provocat als mitjans de comunicació bàsicament tres preguntes. La primera, si les ONGD tenen prous protocols de seguretat . La segona, si ha de canviar el model de cooperació i deixar d’atendre emergències en llocs insegurs. I la tercera, si s’ha de pagar rescat i qui l’ha de pagar.

Una primera anàlisi ens pot fer pensar que són tres preguntes ben encertades. Només si ens parem a pensar una mica, veurem que obliden preguntar-se per què a Dadaab existeix el major camp de refugiats del món, o per què hi ha un a camp de refugiats a Tindouf  des de fa més de tres dècades.

El problema és estar al costat de la gent de Tindouf o la incapacitat de la comunitat internacional de resoldre el tema del Sàhara des de fa 36 anys (per por a la resposta de Marroc)?. El  problema és atendre  gent que s’està morint de gana a la banya d’Àfrica o que no s’hagi fet res per evitar-ho malgrat les alertes des de fa mesos?.

Fa temps que les ONGD  - contestant la segona pregunta dels periodistes- estan explicant que la cooperació ha deixat de ser només finançar projectes i apunta cada cop més cap a les causes que generen les desigualtats d’oportunitats. I no és que ara hagin canviat perquè hagin segrestat 4 persones, fa anys que varen començar a canviar. Sempre han estat en procés de canvi!!

Fa temps – responent la primera pregunta- que les ONGD tenen protocols de seguretat molt estrictes perquè, malauradament, totes han tingut algun incident semblant. Si no n’hem tingut noticia és perquè el o la segrestada no era català.

La tercera pregunta no es pot respondre des del sofà de casa. Tinc absoluta confiança amb la integritat i la professionalitat dels responsables de les entitats que ho han de resoldre, i se que faran el “menys” dolent, perquè és molt difícil que hi hagi una solució ideal.

Preocupa molt la seguretat de totes les persones que treballen amb les ONGD. Ens preocupen en la mateixa proporció, la vida de 4 persones segrestades i la dels 13 milions que estan en risc de mort a la Banya d’Àfrica. A les ONGD els importen totes les vides: per això són allà, per això hi tenen gent, per això demanen a les autoritats polítiques que resolguin els conflictes abans que siguin tan greus. Perquè serà l’única manera de solucionar de soca-rel els problemes. Per això demanen també davant fets com aquests deixem els teleobjectius i agafem grans angulars, perquè amb els teleobjectius es treuen fotos molt impactants, però que difícilment reflecteixen tota la realitat.

Les ONGD segueixen treballant tant perquè no morin de gana 13 milions de persones, com perquè es resolgui el més aviat possible el segrest dels i les cooperants. Quan els alliberin, de ben segur que el primer que preguntaran els propis segrestats serà com està tota aquella gent per la qual estaven treballant, (i arriscant la vida), als camps de refugiats on els van segrestar.


Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles al Gener del 2012

Publica un comentari a l'entrada