Biogàs
A la regió de Dodoma, al centre de Tanzània havíem començat
a l’any 2000 un projecte de Biogàs. La població rural dispersa, la sequera, la
presencia d’animals a totes les famílies i la dificultat mes gran cada dia de
trobar llenya per cuinar, aconsellaven un projecte d’aquest tipus.
El projecte de biogàs consisteix en la construcció d’un
petit iglú soterrat on s’hi avoquen els excrements dels animals i on, per un procés
de fermentació natural, és produeix gas metà, que serveix per il·luminació i
per cuinar. El sobreïxent de la fermentació es un adob orgànic molt bo. El fet
d’haver d’estabular els animals, també disminuïa la pressió ambiental sobre el
arbres joves que abans no podien créixer perquè se’ls menjaven els animals.
Cada planta es construïa amb la família propietària de la
planta, però ho havia de fer conjuntament amb el que seria el propietari de la
següent planta a construir. D’aquesta manera n’aprenia i, quan construïa la
seva, podia ensenyar al següent. I així successivament. Intermón Oxfam aportava
la meitat del cost dels materials i el destinatari l’altre meitat. Un dels
secrets de la ràpida extensió del projecte i del seu èxit era el promotor, Mr.
Mtumba un tio genial que era de la mateixa zona i que era qui impulsava el
projecte.
Varem tornar 8 anys després a veure si encara continuava el
projecte i com estava passats uns anys. El projecte continuava tot sol. La gent
no només feia iglús pel biogàs, sinó també per tenir dipòsits d’aigua pluvial.
S’havia extès molt per tota la regió.
Aparentment era un èxit. Malgrat tot, vaig preguntar a un
dels caps de família si el projecte havia canviat en alguna cosa la seva vida.
Després de que l’acompanyant traduís la pregunta de l’anglès
al swahili, la seva cara es va il·luminar. “Que
si ha canviat?” va dir. “Jo abans
tornava al capvespre, cansat de treballar més de 10 hores en els camps d’un
terratinent, i la meva dona tornava també a una hora semblant. A aquella hora, havíem
d’encendre foc amb la llenya ja humitejada. Esperar que s’encengués amb
dificultats i començar aleshores a fer el sopar. Molts dies pel propi cansament
ni sopàvem, perquè a més ja era fosc.
Ara arribo, encenc el
fogó i puc fer el sopar dintre de casa, encara que faci mal temps. Sopo amb
llum i encara em queda temps per fer deures amb el meu fill aprofitant la llum.
Ara va molt millor a l’escola! Com vol que no hagi canviat la meva vida?”
I certament... quan les condicions són tan precàries i el
projecte escollit és el correcte, la vida de les persones millora, o es capgira
com un mitjó. I ho fa només per la comoditat de poder encendre un fogó i un
llum de butà. Per pensar-hi.
Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles al Novembre del 2011
Comentaris