dimarts, 18 d’octubre de 2011

Trenquem una cadena de fracassos

Publicat a El Punt Avui del 18 d'Octubre del 2011

     Ara fa una setmana que el govern i les ONG que treballem a la Banya d'Àfrica vam convocar una reunió conjunta amb periodistes per explicar-los la feina feta, i debatre sobre la millor manera de mantenir l'interès als mitjans de comunicació d'aquesta gran crisi humanitària. Fa una setmana no se'ns va passar pel cap que poguessin segrestar dues companyes i que això girés la truita de tal manera que el que no era noticiable dimarts, divendres ocupava les portades.

      En aquest món global, la indiferència o la desconnexió ja no són opcions. A tothom que no s'hi dedica li deu semblar ben lògic que ens preocupin més les nostres dues compatriotes que els 13 milions de persones mortalment atrapats a la regió, però a nosaltres sempre ens sorprèn aquesta manera tan diferent de valorar les vides properes i les llunyanes. Montserrat Serra i Blanca Thiebaut, quan les alliberin, agrairan el que s'ha fet per elles, però segurament demanaran que no ens oblidem de tots els que l'endemà del seu alliberament seguiran atrapats entre la sequera i la guerra.
      Els dilemes ètics són consubstancials a les emergències per les dificultats de tot tipus que solen envoltar la intervenció i per la necessitat d'actuar ràpidament per salvar vides. Els dilemes són continus i gairebé sempre s'ha d'escollir entre dues opcions dolentes, i l'unic criteri valid és escollir la menys dolenta. Per això assistim amoïnats als debats tan artificials com superficials que s'estan aixecant sobre seguretat, professionalitat, rescats i tot un reguitzell de temes més o menys tangencials a la feina de cooperació. És una irresponsabilitat només comprensible pel desconeixement del que és veritablement aquesta feina sobre el terreny.
      Les grans emergències no donen opció als amateurs. La coordinació amb les autoritats locals (quan n'hi ha) o entre ONG sota supervisió de l'ONU es fa seguint manuals i estandars internacionals d'actuació. No portar escorta no significa en cap cas no disposar de protocols estrictes de seguretat que, lamentablement, poden no ser suficients en una situació de risc. Metges Sense Fronteres tenen tot el nostre suport i no dubtem que faran les coses com s'han de fer perquè els avalen molts anys d'experiència en situacions semblants
           Si algú troba en els cooperants blancs fàcils d'atacar no és perquè no portin escorta, sinó per una sèrie de fracassos en cadena. El fracàs de la comunitat internacional que no ha sabut facilitar un procés de pacificació i democratització de la zona. El fracàs de no tenir una política de suport als petits agricultors o una política regional d'aliments i molts altres factors, però, sobretot, el fracàs de no haver reaccionat fa mesos, quan ja se sabia que la situació era crítica i que els camps de refugiats es podien desbordar.
        Ens cal el suport econòmic de la ciutadania i del govern per atendre els refugiats a la Banya d'Àfrica i continuarem demanant diners per a això, però, per trencar aquesta cadena de fracassos o evitar-ne de nous, ens cal sobretot que maduri la nostra consciència global per no cedir als xantatges de la por i la insolidaritat, i una nova visió del treball de cooperació que el consideri eina i motor d'aquesta consciència global. I ens cal que s'entengui i s'accepti que el treball de cooperació, per ser eficaç, ha de ser sempre, en última instància, polític.

Anar al diari
--------------------------------------------------------------------------------
Castellano

Rompamos la cadena de fracasos



      La semana pasada el Gobierno de la Generalitat y las ONG que trabajan al cuerno de África convocamos una reunión conjunta con periodistas para explicarles el trabajo realizado y debatir sobre la mejor manera de mantener el interés de ésta gran crisis humanitaria en los medios de comunicación. Hace una semana no se nos pasó a nadie por la cabeza que pudiesen secuestrar a dos compañeras y que eso girase la tortilla de tal manera que el que no era noticiable martes, el viernes ocupase los portadas de los diarios.
         En este mundo global, la indiferencia o la desconexión ya no son opciones.  A todo el mundo que no se dedica a la cooperación le puede parecer bien lógico que nos preocupen más dos compatriotas que los 13 millones de personas mortalmente atrapados a la región,  pero a nosotros siempre nos sorprende esta manera tan diferente de valorar las vidas próximas y las lejanas. Montserrat Sierra y Blanca Thiebaut, cuando las liberen agradecerán el que se ha hecho por ellas pero seguramente pedirán que no nos olvidemos de todos los que al día siguiente de su liberación seguirán atrapados entre la sequía y la guerra
         Los dilemas éticos son consustanciales a las emergencias por las dificultades de todo tipo que suelen rodear la intervención y por la necesidad de actuar rápidamente para salvar vidas. Los dilemas son continuos y casi siempre significan escoger entre dos opciones malas, y el único criterio válido es escoger la menos mala. Por eso asistimos preocupados a los debates tan artificiales como superficiales que se están levantando sobre seguridad, profesionalidad, rescates y toda una retahíla de temas más o menos tangenciales a la faena de cooperación. Es una irresponsabilidad solo comprensible por el desconocimiento del que es verdaderamente este trabajo sobre el terreno.
             Las grandes emergencias no dan alternativa a los amateurs. La coordinación con las autoridades locales (cuando hay) o entre ONG bajo supervisión de Naciones Unidas se hace siguiendo manuales y estándares internacionales de actuación. No llevar escolta no significa ningún caso no disponer de protocolos estrictos de seguridad que, lamentablemente, pueden no ser suficientes en una situación de riesgo. Médicos sin Fronteras tienen todo nuestro apoyo y no dudamos, que harán las cosas como se deben hacer para que les avalan muchos años de experiencia en situaciones semejantes.
             Si alguien encuentra en los cooperantes blancos fáciles de atacar no es porque no lleven escolta sino por una serie de fracasos en cadena. El fracaso de la comunidad internacional que no ha sabido  facilitar un proceso de pacificación y democratización de la zona. El fracaso de no tener una política de apoyo a los pequeños agricultores o una política regional de alimentos y muchos otros pero, sobre todo, el fracaso de no haber reaccionado hace meses, cuando ya se sabía que la situación era crítica y que los campos de refugiados podían desbordarse y hacerse incontrolables.
                 Nos hace falta el apoyo económico de la ciudadanía y del Gobierno para atender a los refugiados en el cuerno de África y continuaremos pidiendo dinero por ello, sin embargo, para romper esta cadena de fracasos o evitar nuevos nos hace falta sobretodo, que madure la nuestra conciencia global para no ceder a los chantajes del miedo y la insolidaridad, y una nueva visión del trabajo de cooperación que la considere herramienta y motor de esta conciencia global. Y es necesario que se entienda y se acepte que el trabajo de cooperación, para ser eficaz,  es siempre, en última instancia, político.


Publica un comentari a l'entrada