diumenge, 16 de gener de 2011

Per una acció exterior responsable i solidaria

Hem començat l’any amb anuncis de retallades del nou Govern molt abans que presentin formalment els pressupostos. Aquests anuncis s’afegeixen a les decisions ja preses en molts ajuntaments i ens preparen per els temps difícils que vindran. Sembla que les causes d’aquesta crisi són ja cosa del passat i ara només cal gestionar amb eficàcia la caixa més buida. Com que no hi ha diners i les partides més grans son les més difícils de retallar, llavors es comença per allò que sembla més fàcil, independentment de que sigui el més ètic o el més sensat. I les ONG sabem que retallar els diners destinats a la cooperació internacional és massa fàcil.
Lamentablement, la por i la incertesa ens fan mirar aquell que necessita suport o assistència com si fos culpable de la seva situació, i veiem amb neguit com agafen força alguns discursos ben perillosos. Ens han anat sembrant una llavor que ens entra per osmosi i que ens fa pensar quan parlem de crisi en el que necessita assistència, en l’immigrant, en el que  requereix atencions especials perquè requereixen un esforç econòmic diferencial respecte a nosaltres en contes de pensar en el culpables i responsables de la crisi. I diem, mireu com ajuden a aquests i a nosaltres res.
Aquesta llavor no ens deixa mirar ni cap a qui ha causat la crisi, ni ens permet analitzar que aquesta despesa que sembla crucial, es la xocolata del lloro dels pressupostos. Si mirem el que val cadascun dels 89 caça-bombarders que ha comprat l’exèrcit espanyol – que segurament no farem servir mai de veritat – o el que val un kilòmetre d’autopista o un enquitranat de carrers, entendrem que ens estant enganyant ben enganyats!! ! Amb nomes 21 d’aquest caça-bombarders Espanya arrivaria al 0,7% que mai no ha assolit!! 
Al mateix temps però sabem que la societat catalana encara que afectada per la crisi és solidària i reacciona de seguida i amb generositat amb catàstrofes com la d’Haití, d’ara fa justament un any. És entre aquestes tensions que van a parar els missatges que llencen els diferents actors polítics i econòmics, i cal ser fortament responsable amb la idea del món que donem, anant més enllà de raons purament econòmiques.
Estem amb el nou Govern en que les relacions exteriors són molt importants per al nostre país, perquè no estem a temps de tancar-nos. La crisi ha estat global i les solucions no seran individuals. La internacionalització no pot ser només una solució tècnica, és una forma d’entendre el nostre país que el situa al mapa, en relació als altres. No podem mirar a l’exterior només per produir o vendre els nostres productes, i oblidar que no hi ha conflicte al món on no hi hagi un català o una catalana fent costat, i que no hi ha conflicte al món del qual no hagi arribat alguna víctima a casa nostra. No hi ha vulneració de drets enlloc que ens sigui aliena. Les contraportades dels nostres diaris van plenes d’aquestes històries.
Retallar la despesa social per sortir de la crisi no és estratègic . Retallar l’ajut al desenvolupament, tampoc ni es la solució del problema. Les ONG hem apostat fort els últims anys per construir país amb la nostra feina. L’últim Pla director aprovat pel parlament va posposar la consecució del 0’7 al 2015. Certament aquest 0’7 té un fort component de simbòlic i de demostrar el nostre esperit de poble històricament solidari però, al mateix temps, sosté de manera ben concreta una política pública de cooperació que és justament això: una política, i una política estratègica de país. Benvinguts siguin el control, l’austeritat i la desburocratització, però abandonar aquesta feina ara seria llençar molts diners i molts esforços, i renunciar a una feina d’alt valor afegit en àrees i capacitats vitals per al nostre desenvolupament, i el nostre futur.
Amb els diners catalans de la cooperació catalana hem aixecat escoles, pous i hospitals, hem fet operacions, hem facilitat eines a dones d’arreu per  reivindicar els seus drets, hem donat suport a pobles que defensaven la seva llengua i el seu territori. Però a més, amb els diners catalans de la cooperació hem construït una xarxa de diplomàcia civil on cada cooperant de missió fa d’ambaixador nostre. Hem obert ponts d’entesa més enllà dels governs i hem consolidat la nostra imatge de poble compromès al llarg del temps i la història. Aquests pocs diners ens han permès participar en organismes i xarxes internacionals i accedir als contactes i coneixements que ens hi caldran per capgirar el món, i han servit per formar dues generacions de professionals capaços d’integrar-se als millors equips internacionals. Amb aquests diners hem pogut fer aportacions tècniques perquè el sistema de cooperació català estigués en línia amb els millors d’Europa i, al mateix temps, hem portat endavant accions i campanyes per senyalar-li als diferents governs els límits ètics o les contradiccions de la seva acció a l’exterior, campanyes que ens han ajudat a mantenir una ciutadania raonablement informada, conscient i sensible al dolor dels altres. I tot això contant sempre i partir dels destinataris finals, sense nous colonialismes
Gandhi deia que quan decideixis alguna cosa pensis en com afavoreix qui menys te. Quan es defineixin els pressupostos pregunteu-vos si les decisions preses ajuden a disminuir les diferències que hi ha entre tothom, si les mantenen o les incrementen. Potser ens amoïna la pobresa, però el que ens ha de preocupar  de veritat són les diferències. Per això els diners de cooperació no són prescindibles. La política de cooperació és una política de redistribució i de llarg termini perquè és una política de reconeixement mutu, de veure els altres, i que ens vegin. . I amb aquest 0,7% que realment ara és un 0,2 %, no resolem el problema de la crisi que tenim, mes aviat ens cal utilitzar millor el 99, 8% restant, no?
Publica un comentari a l'entrada