L’epidèmia que ho va canviar tot, ... i ens obligar a retrocedir (1ª part)
Evidentment tothom recorda aquella primavera del 2020. Ha quedat a la memòria. La malaltia no ha desaparegut però té xifres residuals, tot i seguir morint algunes persones. Però no deixa de ser un breu a les pàgines interiors dels diaris.
Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut.
La sanitat s'ha anat recuperant. Les llistes d'espera en sortir de l'estat d'emergència eren espantoses i el govern va demanar a tothom que pogués, que es fes una pòlissa sanitària o que fes servir la que tenia per les operacions i visites a especialistes. Els preus de les pòlisses es van disparar però era una manera d'ajudar i tothom hi va col·laborar. A la sanitat pública, els CAPS i hospitals van rebre permís per cobrar serveis i fer copagament a fi de poder finançar-se; tant pel funcionament diari com per pagar l'endeutament. Les recollides de fons que es van fer des del mateix govern per pagar la crisi, es van perpetuar d'alguna manera. Tot i que aquests fons mai van arribar als hospitals i ambulatoris. Qui no tenia assegurança sanitària va patir llarguíssimes llistes d'espera i algunes persones varen morir mentre esperaven una intervenció. Però després de totes les persones que havien mort, es veia això com una conseqüència lògica i com un mal menor.
Els aplaudiments des de balcons i finestres van desaparèixer. Amb el deute generat, la qualitat assistencial va anar decreixent i els professionals van seguir mal pagats. Van fer una vaga però la gent es va posar en contra els sanitaris perquè deien que s'estaven aprofitant del suport rebut durant la crisi. Ningú semblava recordar ja, tot el que havien fet. El deute de la sanitat era tan gran que la manca d'inversió ha anat degradant la sanitat pública fins a deixar-la en un paper residual mentre hi ha hagut un creixement espectacular de les mútues particulars.
Els nivells d'atur i els ERTOS no es van recuperar i l'atur ha crescut molt i s'ha perpetuat. Els permisos vacacionals es van haver de recuperar els mesos posteriors amb moltes hores extres que van passar a ser habituals i fixes per poder mantenir les empreses. El govern va acabar per legalitzar la jornada laboral de 45 a 48 hores. L'estat per manca de liquiditat va haver de retallar les prestacions d'atur i les pensions. La gent ho va acceptar perquè entenien que el coronavirus havia estat el responsable.
La cooperació internacional va perdre tot el pressupost per manca d'assignacions i malgrat varen intentar recollir fons pel que suposava la mateixa crisi a Àfrica i Amèrica llatina, la gent va dir que "primer els de casa", que prou feina teníem. La manca d'empatia que havia tingut Europa amb Espanya, Espanya la va replicar amb els països d'Àfrica i Amèrica Llatina. Després, la majoria de països s'han concentrat en temes interns i els grans reptes internacionals, governança, canvi climàtic, la mateixa pandèmia, han quedat relegats de les agendes. El deute extern s'ha incrementat perquè després de la fallida empresarial, la majoria de productes vénen de l'estranger.
Les entitats socials van veure desaparèixer la majoria de subvencions després de la crisi, i més de la meitat van haver de tancar. Es varen quedar només amb el suport dels socis, que havien disminuït en quantitat i en volum d'aportació, perquè les famílies tenien menys ingressos. Es va deixar de fer estudis i informes d'evolució de la pobresa per manca de recursos i perquè si tot era responsabilitat del coronavirus, no tenia sentit investigar molt més.
Els temes migratoris varen desaparèixer tot d'una, perquè la llei d'estrangeria es va endurir molt. L'extrema dreta en va fer el seu punt de lluita i la greu situació social tapava els abusos i vulneracions evidents de drets humans, que la gent preferia no veure.
Les manifestacions es van deixar de convocar perquè es van prohibir per raons de salut pública, i les protestes contra segons quines polítiques eren represaliades brutalment per la policia, amb la complicitat de molta ciutadania, que veia a les activistes com persones insolidàries amb la greu situació del país.
Les mascaretes no han desaparegut dels carrers i s'ha creat l'adjectiu "coros" referit a totes aquelles persones que segueixen reclamant per por, mantenir les distàncies de 2 m al transport, establiments, carrers i oficines. Són moltes les persones que ja no saluden donant la mà sinó aixecant-la de manera que al mateix temps demanen distància. Protocol·làriament ha desaparegut l'encaixada de mans, les abraçades i els petons a la galta. Tothom se sent més segur així.
L'estat no va retornar mai les competències que havia assumit, perquè la greu situació feia que fos imprescindible dirigir-ho tot des del govern central. Els mitjans de comunicació es van reduir a pocs perquè no es van poder sostenir després de la parada, ofegades pels deutes. Les televisions públiques també van ser absorbides per la televisió central que omplia gairebé tota la graella de les autonòmiques, menys unes petites franges on hi havia programes d'entreteniment local. La informació va passar a ser oficial per tal d'evitar les "fake news" i les intoxicacions que entorpien la sortida de la crisi.
Una bona part del comerç local va haver de plegar els primers mesos pels deutes i perquè internet havia acaparat la major part de tots els negocis. Van quedar molt poques botigues als barris i als pobles. Amazon va fer el seu agost i un creixement espectacular.
La cultura va quedar com un luxe residual. El teatre a l'abast de molt pocs i pràcticament ni es programa. I el cinema s'ha deixat de produir localment. Els grups de música es van anar dissolent perquè els concerts continuen prohibits i els espais digitals no els han permès els ingressos mínims.
Es van suprimir les eleccions i s'ha allargat 4 anys més el mandat del govern per evitar despeses i per concentrar-se en la recuperació, malgrat que l'oposició es queixava.
A l'ambient es respira desànim i una certa sensació de derrota (el llenguatge militar que ens varen imposar durant la crisi va arribar a tots els racons). Alguns grups intenten revertir la situació però la ciutadania té por de perdre el poc que li queda i ha optat per deixar la militància, la critica i la dissensió.
Sovint s'escolta la frase "com pot ser que una cosa tan petita ho enfonsés tot?" i encara que algú contesta "perquè estava tot podrit i era fàcil!" ja ningú ho escolta.
Aquest article es complementa amb la segona part on hi ha una altra opció:
"L’epidèmia que ho va canviar tot... i ens va permetre fer un salt endavant".
Llegiu-lo i tindreu una altra visió del mateix fet. Espero que les dues, complementàriament, us ajudin a pensar que cal fer, com i quan, perquè passi allò que realment volem.
Res és igual, però tot ha tornat a una certa normalitat. No del tot perquè va costar recuperar-se d'aquella mortaldat massiva però la situació d'emergència, afortunadament, ha desaparegut.
 |
| Il·lustració d'Eulàlia Llopart |
Els aplaudiments des de balcons i finestres van desaparèixer. Amb el deute generat, la qualitat assistencial va anar decreixent i els professionals van seguir mal pagats. Van fer una vaga però la gent es va posar en contra els sanitaris perquè deien que s'estaven aprofitant del suport rebut durant la crisi. Ningú semblava recordar ja, tot el que havien fet. El deute de la sanitat era tan gran que la manca d'inversió ha anat degradant la sanitat pública fins a deixar-la en un paper residual mentre hi ha hagut un creixement espectacular de les mútues particulars.
Els nivells d'atur i els ERTOS no es van recuperar i l'atur ha crescut molt i s'ha perpetuat. Els permisos vacacionals es van haver de recuperar els mesos posteriors amb moltes hores extres que van passar a ser habituals i fixes per poder mantenir les empreses. El govern va acabar per legalitzar la jornada laboral de 45 a 48 hores. L'estat per manca de liquiditat va haver de retallar les prestacions d'atur i les pensions. La gent ho va acceptar perquè entenien que el coronavirus havia estat el responsable.
La cooperació internacional va perdre tot el pressupost per manca d'assignacions i malgrat varen intentar recollir fons pel que suposava la mateixa crisi a Àfrica i Amèrica llatina, la gent va dir que "primer els de casa", que prou feina teníem. La manca d'empatia que havia tingut Europa amb Espanya, Espanya la va replicar amb els països d'Àfrica i Amèrica Llatina. Després, la majoria de països s'han concentrat en temes interns i els grans reptes internacionals, governança, canvi climàtic, la mateixa pandèmia, han quedat relegats de les agendes. El deute extern s'ha incrementat perquè després de la fallida empresarial, la majoria de productes vénen de l'estranger.
Les entitats socials van veure desaparèixer la majoria de subvencions després de la crisi, i més de la meitat van haver de tancar. Es varen quedar només amb el suport dels socis, que havien disminuït en quantitat i en volum d'aportació, perquè les famílies tenien menys ingressos. Es va deixar de fer estudis i informes d'evolució de la pobresa per manca de recursos i perquè si tot era responsabilitat del coronavirus, no tenia sentit investigar molt més.
 |
| Il·lustració d'Eulàlia Llopart |
Les manifestacions es van deixar de convocar perquè es van prohibir per raons de salut pública, i les protestes contra segons quines polítiques eren represaliades brutalment per la policia, amb la complicitat de molta ciutadania, que veia a les activistes com persones insolidàries amb la greu situació del país.
Les mascaretes no han desaparegut dels carrers i s'ha creat l'adjectiu "coros" referit a totes aquelles persones que segueixen reclamant per por, mantenir les distàncies de 2 m al transport, establiments, carrers i oficines. Són moltes les persones que ja no saluden donant la mà sinó aixecant-la de manera que al mateix temps demanen distància. Protocol·làriament ha desaparegut l'encaixada de mans, les abraçades i els petons a la galta. Tothom se sent més segur així.
L'estat no va retornar mai les competències que havia assumit, perquè la greu situació feia que fos imprescindible dirigir-ho tot des del govern central. Els mitjans de comunicació es van reduir a pocs perquè no es van poder sostenir després de la parada, ofegades pels deutes. Les televisions públiques també van ser absorbides per la televisió central que omplia gairebé tota la graella de les autonòmiques, menys unes petites franges on hi havia programes d'entreteniment local. La informació va passar a ser oficial per tal d'evitar les "fake news" i les intoxicacions que entorpien la sortida de la crisi.
Una bona part del comerç local va haver de plegar els primers mesos pels deutes i perquè internet havia acaparat la major part de tots els negocis. Van quedar molt poques botigues als barris i als pobles. Amazon va fer el seu agost i un creixement espectacular.
La cultura va quedar com un luxe residual. El teatre a l'abast de molt pocs i pràcticament ni es programa. I el cinema s'ha deixat de produir localment. Els grups de música es van anar dissolent perquè els concerts continuen prohibits i els espais digitals no els han permès els ingressos mínims.
Es van suprimir les eleccions i s'ha allargat 4 anys més el mandat del govern per evitar despeses i per concentrar-se en la recuperació, malgrat que l'oposició es queixava.
A l'ambient es respira desànim i una certa sensació de derrota (el llenguatge militar que ens varen imposar durant la crisi va arribar a tots els racons). Alguns grups intenten revertir la situació però la ciutadania té por de perdre el poc que li queda i ha optat per deixar la militància, la critica i la dissensió.
Sovint s'escolta la frase "com pot ser que una cosa tan petita ho enfonsés tot?" i encara que algú contesta "perquè estava tot podrit i era fàcil!" ja ningú ho escolta.
Aquest article es complementa amb la segona part on hi ha una altra opció:
"L’epidèmia que ho va canviar tot... i ens va permetre fer un salt endavant".
Llegiu-lo i tindreu una altra visió del mateix fet. Espero que les dues, complementàriament, us ajudin a pensar que cal fer, com i quan, perquè passi allò que realment volem.
Comentaris
Més o menys dius això,és una adaptació. Però us recomano llegir-lo en francès. És una exquisidesa. Bon dijous Sant. Amics.