Cinquanta-sis motius per a l’esperança
Fa cinc anys va començar un malson. La guerra ha estat la culpable que amics i familiars perdessin la vida violentament i sobtadament. I d'haver de prendre moltes decisions difícils, sense cap garantia i en poc temps. Marxar tota la família o només uns quants perquè no hi ha prou diners o perquè algú havia de mantenir el negoci. Bloquejos, incomunicació i no saber res uns dels altres. Por. Caminades. Estades llarguíssimes a camps de refugiats. Decisions encara més difícils en abandonar els camps i caminar cap a Europa. Fronteres i màfies. El mar, una llanxa inequívocament insegura i un passatge immoralment car. Voluntaris que els reben a la platja i que són la primera cara amable en molt de temps. Però era un miratge. Tornen els problemes. Camps militaritzats de refugiats. Dos anys pendents que et donin permís per quedar-te o et facin fora gràcies a l'acord amb Turquia. I malvivint en condicions precàries.
Podem imaginar doncs les sensacions de les cinquanta-sis persones refugiades que van arribar a Espanya la setmana passada (abril 2017). Les sensacions durant el viatge. La incertesa de conèixer com és el lloc on aniran. L'alegria de per fi tenir un lloc per viure. Potser per sota del nivell que tenien a Síria, però en pau i amb una certa normalitat. Cinc o sis anys després que comences tot, per fi una notícia positiva.
Però hi ha gent que no pot o no vol imaginar-s’ho. Que no vol posar-se a la seva pell. I pensa que no podem acollir a tanta gent, i que no és la solució que vinguin. Que ens prendran la feina i que tindrem problemes a l'escola, i a la sanitat, perquè són molts. Una reacció molt poc humana i que no s'aguanta amb les dades a la mà. No és veritat. No són molts. Podem acollir a les 17.337 persones que es va comprometre el Govern espanyol. És una xifra molt baixa en termes relatius.
El darrer any Espanya ha registrat l'arribada “legal” de 318.000 persones de tot el món. De debò creiem que seran aquestes 17.383 persones refugiades, repartits per tot l’Estat els que incrementaran els nostres problemes? Cada persona refugiada que arriba és un motiu per a l’esperança. Per continuar creient en l’ésser humà. I ara tenim cinquanta sis motius més. Per això lluitem pels 16.033 que ens falten.
Més informació:
Podem imaginar doncs les sensacions de les cinquanta-sis persones refugiades que van arribar a Espanya la setmana passada (abril 2017). Les sensacions durant el viatge. La incertesa de conèixer com és el lloc on aniran. L'alegria de per fi tenir un lloc per viure. Potser per sota del nivell que tenien a Síria, però en pau i amb una certa normalitat. Cinc o sis anys després que comences tot, per fi una notícia positiva.
Però hi ha gent que no pot o no vol imaginar-s’ho. Que no vol posar-se a la seva pell. I pensa que no podem acollir a tanta gent, i que no és la solució que vinguin. Que ens prendran la feina i que tindrem problemes a l'escola, i a la sanitat, perquè són molts. Una reacció molt poc humana i que no s'aguanta amb les dades a la mà. No és veritat. No són molts. Podem acollir a les 17.337 persones que es va comprometre el Govern espanyol. És una xifra molt baixa en termes relatius.
El darrer any Espanya ha registrat l'arribada “legal” de 318.000 persones de tot el món. De debò creiem que seran aquestes 17.383 persones refugiades, repartits per tot l’Estat els que incrementaran els nostres problemes? Cada persona refugiada que arriba és un motiu per a l’esperança. Per continuar creient en l’ésser humà. I ara tenim cinquanta sis motius més. Per això lluitem pels 16.033 que ens falten.
Més informació:
- Iniciativa #VeniuJa : www.VeniuJa.org
- Campanyes obertes: #Bloquejats (Oxfam Intermón), #JoAcullo (Aministia), #Personesquesmouen (Metges del Món)
Comentaris