16.033, el numero de la vergonya
El 20 de juny, és el dia de les persones refugiades.
Fa anys, aquesta data passava desapercebuda. Passava de resquitllada; sense fer soroll i per la porta de darrere. Si apareixia als diaris era fruit del constant compromís de les organitzacions socials que treballen per la defensa dels drets dels que han hagut d'abandonar casa seva. La situació va donar un gir fa tres anys. Des de llavors, s'han publicat moltes noticies i no només coincidint amb aquest dia. A la nostra retina col·lectiva queden imatges d'armilles amuntegats a les platges de Lesbos, el petit Ayllan Kurdy o la vista aèria de la pastera del World Press Photo del 2015.Què ha passat, doncs? Per què avui el dia de les persones refugiades mereixen tertúlies, titulars, debats i crítiques? Per què s'escriuen nombrosos articles, es fan àmplies declaracions i s'organitzen mobilitzacions socials? Ha canviat alguna cosa substancialment? Hi ha ara més població refugiada que fa tres anys? El problema és molt més greu?
La resposta sincera, és que no. El problema és greu, sens dubte, però no gaire més greu que fa uns anys. La diferència és que aquesta vegada, una petita proporció de persones ha arribat a les platges on ens banyem a l'estiu. A la nostra mateixa frontera. Però el problema, en realitat, no és que no hagin arribat; el problema és que som incapaços d'acollir ni tan sols a un nombre testimonial de refugiats. El problema és que estem incomplint la legislació internacional de la qual la mateixa Europa es va dotar per si tenia una tercera guerra i per garantir els drets humans de qui es veu obligat a fugir.
Molt més enllà de la mal anomenada "crisi dels refugiats"
Aquest dia no es va crear per donar resposta a la mal anomenada "crisi de refugiats". Es va crear perquè, més enllà de milió de persones que han arribat a Europa, hi ha 65 milions fugint de casa seva per conflictes i 22,6 milions de persones refugiades. Una xifra que puja a 225 milions si es tenen en compte altres causes que expulsen a la gent de casa seva. Aquest dia es va crear per a aquestes persones. Per garantir els drets dels que busquen refugi al llac Txad, al Líban, a Jordània, a Níger, a Hondures, Afganistan o Mèxic.
Siguem, doncs, conscients que Espanya en realitat s'ha compromès amb una part molt petita de la punta de l'iceberg. Una xifra ridícula d'un tot enorme. Un mínim gest que el govern és incapaç de complir. 17.337 persones, amb les seves vides, els seus somnis, els seus plans de futur. Aquesta xifra és el trosset a què es va comprometre el govern. I dels 17.337 encara queden per arribar 16.033 persones; el número de la vergonya d'un Estat que no ha entès què significa estar en aquest planeta i que no entén la política exterior excepte per comprar i vendre (entre altres coses, armes que, per cert, ataquen a algunes de les persones que busquen refugi ).
Més que preguntar-nos per què arriben, hauríem de preguntar per què es troben en una situació sense sortides que els expulsa de les seves ciutats. Els governs (inclòs l'espanyol) no poden eludir les responsabilitats internacionals -per acció o omissió- en els conflictes i crisis que provoquen aquestes situacions. Els expulsem dels seus països per no deixar-los entrar en els nostres.
És qüestió de justícia
Els compromisos dels Estats pobres i rics són vergonyosament dispars. Els sis països més rics del món - que posseeixen més de la meitat del PIB mundial acullen tan sols al 8,8% de la població refugiada mundial. Els sis països que acullen més de la meitat dels refugiats del món no tenen ni tan sols un 2% del PIB mundial. De veritat no hi ha capacitat? El que no hi ha és voluntat política ni compromís humanitari.
No es tracta de generositat, ni tan sols de solidaritat; és justícia. Espanya ha de respondre a la legalitat internacional. El govern ha de complir d'una vegada el compromís que va assumir amb la Unió Europea. El temps s'esgota i no veiem cap voluntat per acollir les 16.033 persones que han d'arribar abans del 26 de setembre. Inventar excuses i elaborar discursos enrevessats que eludeixen responsabilitats atempta directament contra la dignitat de les persones refugiades -i fins i tot contra la de la població espanyola. Ja n'hi ha prou.
Aquest any centenars de localitats han tornat a sortir al carrer per repetir una vegada més que volem que vinguin, que volem acollir. Exigirem al govern que compleixi el mínim a què es va comprometre i que segueixi avançant en el camí d'una l'acollida de qualitat. Li exigirem que vagi molt més enllà de la ridícula punta de l'iceberg i pensi en els 65 milions de persones restants. No fer-ho, ens faria còmplices d'una de les etapes més miserables i indignes de la nostra història recent. #VeniuJa
Més informació:
Comentaris