Els dies D, no serveixen per a res!
Avui, 20 de Juny, Zaatari (Jordània) es despertarà amb l’albada.
I sortirà el sol a la vall de Bekaa (Líban).
També les primeres llums il·luminaran Grècia mentre buiden inhumanament algun camp improvisat.
I en Nyarugusu (Tanzània) també veuran aparèixer el sol darrere de les muntanyes al costat de la frontera de Burundi.
I la sorra de Tindouf (Algèria) també reflectirà el sol i la calor.
I es fara de dia a Batil (Sudan del Sud), i Rwamanja (Uganda) i ....
No hi haurà música especial ni festa gran en aquest camps de refugiats. Ni inflables. Ni parrillada. Ni activitats infantils especials. Cap dels símptomes que en alguns llocs ens indiquen que hi ha una celebració. Segurament ni sabran que el dilluns, 20 de Juny, és el seu dia: el dia de les persones refugiades. No hi haurà res especial en els camps.
Clarejarà, i com qualsevol dia veuran avançar el sol fins la posta sospirant per poder tornar a veure una albada altra vegada a casa seva.
Avui com ahir i abans d'ahir, es preguntaran perquè els ha tocat a ells i quan podran tornar a casa seva o al seu país. Són les dues úniques preguntes que aniran donant voltes al seu cap mentre el sol allà dalt farà tot el seu recorregut.
I la desesperança apretarà un quart de volta més a la seva rosca.
Desesperança perquè no veuen el moment de tornar a casa.
Desesperança perquè, més enllà dels que treballen en el seu camp, creuen que tothom ignora la seva existència ni es preocupa realment de la seva injusta situació.
Desesperança de setmanes, de mesos, d'anys, o alguns fins i tot de lustres.
Els refugiats d'Europa saben almenys que els voluntaris i les televisions estan de tant en tant al seu costat. Això els ajuda a mantenir l'ànim i a continuar lluitant. Però les càmeres i els voluntaris no els lliuren de la vulnerabilitat i d'abusos quan aquestes no hi son.
Paraules com a nacionalitat, conflicte o passaport cobren més força que la paraula persona, i partir d'aquest fet comencen a deixar de respectar els seus drets i la seva dignitat. Encara que no els hi reconeguem, els Drets i la dignitat de les persones viatgen amb ells allà on vagin perquè són inherents a la persona, no al seu origen.
Avui, si les presses i l'activitat no ens ho impedeixen, fem una parada al camí.
A l'albada mirem el sol -com ho faran ells -, i recordem-nos que en molts llocs del món, aquest mateix sol serà testimoni simultani del nostre dia i de la seva volta de rosca de desesperança, injustícia i lluita.
Al migdia, quan per a ells i nosaltres el sol torni a estar en el seu punt més alt,
i al capvespre quan els raigs debiliten la llum, tornem a recordar-nos que és el dia del refugiat.
No servirà de res, com no serveix de res que tinguin un dia internacional l'any. O sí?
El sol et podrà connectar cada dia a les persones refugiades.
I potser avui una nova notícia de refugiats captarà la teva atenció.
I després saps que hi ha una concentració per aturar una guerra o de suport a refugiats, i no la evites.
I després signes una petició i proposes el tema a l'AMPA, escrius a les xarxes, en parles a la feina, .... i en les eleccions decideixes el teu vot tenint en compte què diuen els partits sobre aquesta qüestió, i com encaixa dins de la seva política exterior.
I després ... en definitiva, parles d'ells i els tens una mica més presents. No només els que són a prop, sinó tots i totes les refugiades del món.
Sí, efectivament els dies D no serveixen per a res per si mateixos. Però igual l’ultima llum d'aquest 20 de juny no serà, com anys anteriors, el darrer moment que parlarem del tema fins al 20 de juny de l'any que ve.
No els invisibilitzem tot l'any!
Que quan vegis el sol de cada albada et faci visible la seva existència a traves d'ell. El sol fet de fer-los visibles, cimenta els fonaments de l’estructura per canviar la seva realitat i dona un quart de volta d'esperança al seu dia.
Comentaris