La tendresa de Don Mimmo
Aquesta entrada ha estat publicada en castellà al blog 3.500 Millones de El Pais
Don Mimmo, el rector de Lampedusa és tot un personatge. En preguntar-li què pensa la gent de l'illa sobre la contínua arribada de migrants a les seves costes, reconeixia amb gran senzillesa que a Lampedusa hi ha de tot, ciutadans acollidors i ciutadans racistes, ciutadans de dretes i d'esquerres, però quan s'assabenten que algú s'està ofegant al mar, independentment del que pensin, surten tots a ajudar. Aquesta reacció profundament humana és la que trobem també darrere de la gran onada de solidaritat amb els refugiats que s'ha produït al nostre país. I és aquesta reacció la qual ha descol·locat tant als polítics, que han hagut de canviar el seu discurs més egoista i insolidari.
Com a Lampedusa, després de sortir a la mar i rescatar a algú cal preguntar-se què fer amb ell o amb ella, com fer-ho, per què, amb qui i fins quan. En aquest punt la unanimitat ja no serà tan gran com en el moment de sortir a la mar, i és bo saber-ho, i preparar totes les respostes.
La primera resposta és i ha de ser humanitària. En el cas dels refugiats ens obliga el dret internacional però tot sembla indicar que no estem actuant amb la celeritat i la responsabilitat necessàries en els preparatius per a l'acollida física i administrativa. Les organitzacions que rebran els refugiats saben què tenen que fer i com poden fer-ho bé, però el govern espanyol no sembla estar donant prou informació, ni d'una manera massa clara, ni està clar amb quins mitjans.
La segona resposta també té a veure amb l'acollida, però mental. Necessitem una nova mirada al que ens envolta, més profunda i compromesa, per acomodar aquest nou món convuls i desigual en el nostre cap i, des d'aquí, canviar les lleis i les institucions. No podem conformar-nos amb el que creiem veure, o ens empenyen a veure. Hem d'obrir la mirada, almenys, en dos sentits: a lo llarg i a lo ample.
A "lo llarg" vol dir fer-ho per sobre dels adjectius, que sovint només posen distància entre nosaltres i els altres, perquè veiem -o ens volen fer veure- "sirians", "sense papers", "refugiats" i "immigrants", i ens oblidem -o ens volen fer oblidar- que abans de res, són sempre persones, i que com a persones tots tenim els mateixos drets, i no hi ha cap adjectiu que justifiqui diferències substancials.
A "lo ample" perquè no podem, a hores d'ara, no preguntar-nos per què estan venint. Tothom hauria de tenir el dret a viatjar al país que li plagui. Però resulta evident que qui està arribant al nostre país, no ho fa per plaer sinó perquè no ha tingut cap altra opció. I no l'ha tingut o bé perquè el seu país està en guerra o enmig d'algun conflicte, o bé perquè escassegen els recursos fins i tot per alimentar-se. Ningú tria on néixer, i en un món globalitzat a ningú se li escapa ja, que res passa aïlladament. Els conflictes mundials o la fam són problemes que responen a interessos econòmics o geopolítics i a espolis directes (recursos naturals, acaparament de terres, etc.) o indirectes (el 65% dels fons que perd l'Àfrica anualment són per elusió fiscal de grans empreses multinacionals , per exemple).
Només així, obrint la mirada, albirarem noves respostes d'ordre polític i econòmic. I no sempre seran simples, barates o ràpides perquè els grans problemes són complexos, i com a tal cal tractar-los.
Si alguna cosa positiva té aquesta crisi al portar-nos tanta pobresa i tant sofriment a les portes de casa nostra, als nostres trens i a les nostres platges, és que podem ser més conscients, viure més de prop, el que a la resta del món, es viu des de fa anys i diàriament. Ser conscients de la magnitud de la injustícia, de l'escàndol sagnant de la desigualtat és el primer pas per començar a construir un món diferent.
El 17 d'Octubre va ser el dia mundial d'eradicació de la pobresa. La crisi de refugiats pot ser un gran problema per a una societat que en el fons es "mira molt el melic" o pot ser la gran oportunitat perquè entenguem que el problema de la desigualtat i de la pobresa és global, i com a tal cal abordar-lo.
Si només augmentem el pressupost de serveis socials i no modifiquem política exterior,
si el govern no incrementa la coherència global de les decisions a nivell intern
i nosaltres individualment tampoc fem un pas endavant de justícia global en les nostres,
no haurem entès res.
La reacció tan humana i emotiva d'aquest estiu, sense obrir la mirada i sense fer aquest exercici, es convertirà en la més mesquina.
Podrem encertar o equivocar-nos,
però la nostra dignitat
i fins i tot egoistament si voleu, el nostre benestar futur
depèn, en bona mesura, de la manera com prenguem avui, certes decisions.
 |
| Don Mimmo, rector de Lampedsa Foto de Quim Vives i Seguí |
Com a Lampedusa, després de sortir a la mar i rescatar a algú cal preguntar-se què fer amb ell o amb ella, com fer-ho, per què, amb qui i fins quan. En aquest punt la unanimitat ja no serà tan gran com en el moment de sortir a la mar, i és bo saber-ho, i preparar totes les respostes.
La primera resposta és i ha de ser humanitària. En el cas dels refugiats ens obliga el dret internacional però tot sembla indicar que no estem actuant amb la celeritat i la responsabilitat necessàries en els preparatius per a l'acollida física i administrativa. Les organitzacions que rebran els refugiats saben què tenen que fer i com poden fer-ho bé, però el govern espanyol no sembla estar donant prou informació, ni d'una manera massa clara, ni està clar amb quins mitjans.
 |
| Cementiri de vaixells a Lampedusa Foto de Quim Vives i Seguí |
A "lo llarg" vol dir fer-ho per sobre dels adjectius, que sovint només posen distància entre nosaltres i els altres, perquè veiem -o ens volen fer veure- "sirians", "sense papers", "refugiats" i "immigrants", i ens oblidem -o ens volen fer oblidar- que abans de res, són sempre persones, i que com a persones tots tenim els mateixos drets, i no hi ha cap adjectiu que justifiqui diferències substancials.
 |
| Vinyeta de El Roto a El Pais |
Només així, obrint la mirada, albirarem noves respostes d'ordre polític i econòmic. I no sempre seran simples, barates o ràpides perquè els grans problemes són complexos, i com a tal cal tractar-los.
Si alguna cosa positiva té aquesta crisi al portar-nos tanta pobresa i tant sofriment a les portes de casa nostra, als nostres trens i a les nostres platges, és que podem ser més conscients, viure més de prop, el que a la resta del món, es viu des de fa anys i diàriament. Ser conscients de la magnitud de la injustícia, de l'escàndol sagnant de la desigualtat és el primer pas per començar a construir un món diferent.
 |
| Cementiri de vaixells a Lampedusa Foto de Quim Vives i Seguí |
Si només augmentem el pressupost de serveis socials i no modifiquem política exterior,
si el govern no incrementa la coherència global de les decisions a nivell intern
i nosaltres individualment tampoc fem un pas endavant de justícia global en les nostres,
no haurem entès res.
La reacció tan humana i emotiva d'aquest estiu, sense obrir la mirada i sense fer aquest exercici, es convertirà en la més mesquina.
Podrem encertar o equivocar-nos,
però la nostra dignitat
i fins i tot egoistament si voleu, el nostre benestar futur
depèn, en bona mesura, de la manera com prenguem avui, certes decisions.
Comentaris