La solidaritat ben entesa no comença per casa: acaba a casa.

"Nosaltres ja hem viscut això. El Fons Monetari Internacional ens va imposar un procés que van anomenar d’ajust, ara en diuen austeritat. Calia tallar totes les despeses, les corrents i les d'inversió. Asseguraven que així arribaríem a un alt grau d'eficiència, els salaris baixarien i s'adequarien els impostos. Aquest model va portar a la fallida de gairebé tota Llatinoamèrica en els anys vuitanta. 
Dilma Rousseff, presidenta del Brasil.

“La solidaritat ben entesa comença per casa”. Poques frases ens fan tan de mal a les ONGD, com aquesta. Sobretot pel “ben entesa”. Pèssimament entesa creiem nosaltres perquè tal i com hem repetit quelcom milers de vegades els darrers anys, cal donar un enfocament global als problemes, perquè estem a un món global, i les solucions i la solidaritat també han de ser globals.
Afortunadament l’enfocament global és d’anada i de tornada. No només demanem un enfocament global per entendre el que passa a la resta del món, sinó també ens ha de servir per entendre el que passa a casa nostra, i del que ens passa a Catalunya ara, no en trobarem l’origen ni les solucions només mirant al nostre entorn més proper.
En un moment en què estem generant les condicions per tenir un estat propi, els arguments i les raons que fem servir són més importants que mai per dibuixar futurs. Des de la tasca quotidiana de les ONGD, ni és raonable pensar-nos només per raons econòmiques, ni mirar a la resta d’estats i països del món només en funció del nostre benefici. Si tenim un nou estat, el volem diferent en moltes coses i, també, en la seva manera ètica i responsable d’ubicar-se al món.
D’altra banda però, el nostre deure i la nostra responsabilitat ara és aportar, a casa nostra, tot el nostre coneixement, per mirar de buscar sortides col·lectives. Bàsicament perquè els problemes a què ens enfrontem com a societat, són els mateixos que ens van portar fa anys a treballar mes enllà de les nostres fronteres.

Marxant una d’analogies
Podem i devem analitzar la situació de Catalunya a la llum del que va passar als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia als anys 80 i 90. Les ONGD hi érem. Estàvem fent costat a la societat civil i coneixem molt bé què va passar i ho vam denunciar fins a la sacietat. Llavors ens vam fer un tip de parlar d’un concepte que la majoria de la població no va arribar a entendre mai: el de “polítiques d’ajust estructural”. Provem a tornar a explicar-ho ara.
Els anys 60 i 70 van ser un període de creixement econòmic a l’Àsia i Amèrica Llatina. Durant aquests anys molt països llatinoamericans (i especialment Brasil, Argentina i Mèxic) van poder assumir sense dificultats préstecs de grans sumes de diners de creditors internacionals per finançar plans d’industrialització i grans infraestructures, i com a conseqüència van multiplicar per quatre el seu deute extern entre el 1975 i el 1983.
L’augment dels preus del petroli el 1973 va fer que el creixement de molts països se n’anés en orris, el que va provocar una espiral de sobreendeutament i va terminar en la gran crisi del deute dels anys 80. El  deute extern va superar la capacitat econòmica de molts països que, incapaços de complir els seus compromisos van veure com s’ensorraven els seus ingressos i s’estancava l’economia. Es va aturar el procés d’industrialització i de diversificació productiva, i es va adoptar una estratègia de creixement orientada cap a l’exportació fomentada pel Fons Monetari Internacional. Amb unes taxes internacionals d’interès del 18%, els governs van nacionalitzar els deutes externs privats, i els països van haver d’“ajustar-se” a base de contreure les importacions per generar un excedent comercial amb què pagar (al menys en part) el servei del deute. Malgrat l’important caiguda dels salaris, l’atur va augmentar enormement i la població va haver de fer front a l’altíssima inflació, amb una caiguda de la capacitat adquisitiva. Els països van recórrer al finançament de l’FMI i del Banc Mundial i a canvi van haver d’adoptar les polítiques neoliberals definides en el Consens de Washington (vegeu quadre 1). De què ens sona tot això?
A l’altra punta del món, la crisi de l’Sud-Est Asiàtic va esclatar al juliol de 1997 amb la devaluació de la moneda a Tailàndia -i la va rematar la suspensió de pagaments de Rússia a l’agost de 1998- i es va originar, en part, amb l’apreciació del dòlar nord-americà respecte al ien, la conseqüent disminució de la demanda de productes exportats per part de l’Est Asiàtic per pèrdua de competitivitat, i una massiva inversió estrangera que es va estendre a prestataris d’alt risc, la qual cosa va provocar una bombolla immobiliària en alguns països i un augment de l’especulació al mercat de valors. Al 1997, The Economist afirmava que els problemes de l’Est Asiàtic van començar quan els bancs es van llençar a donar préstecs de forma temerària al sector immobiliari i a projectes de construcció desmesurats. Això també ens sona, no?
A diferència d’Amèrica Llatina, aquesta regió havia aconseguit un creixement econòmic elevat i equitatiu, amb una reducció en els nivells de pobresa sense precedents basada en la inversió pública en salut i educació bàsiques, i en la participació equitativa en els beneficis del creixement econòmic. Però al FMI li va ser igual i va exigir retallades en la despesa pública i finançant del dèficit a costa de deute públic, a elevats tipus d’interès. Les mateixes receptes que quinze anys enrere malgrat el punt de partida fos diferent. Un problema addicional en la gestió de l’FMI a l’Est Asiàtic és que es van acceptar com a legítimes totes les reclamacions dels creditors internacionals, malgrat haver incorregut en operacions d’alt risc com es va demostrar amb la crisi. Familiar, oi?
Tant en un cas com en l’altre, aquestes mesures van suposar resultats econòmics escassos i costos socials brutals. Atur, precarietat laboral, increment de la desigualtat i passos enrere en educació i salut. A l’Amèrica Llatina van trigar 25 anys en recuperar els nivells de pobresa que tenien abans de la crisi, i als països asiàtics van trigar 10. En totes dues regions van començar a sortir de la crisi quan van començar a aplicar mesures contraries a les “recomanacions” del Fons Monetari internacional i el Banc Mundial.

L’espiral del deute és l’espiral de la desigualtat
En el darrers vint anys el mon gairebé ha triplicat la seva riquesa. A l’any 2000 en ple creixement econòmic es fixaven Objectius del Mil·lenni que establien un pla d’acció per a la millora progressiva de tota la població mundial. Malgrat molta gent creia que només eren maquillatge, amb lentitud exasperant els objectius s’anaven acomplint, però avui en dia... qui  pensa en objectius de reducció de pobresa global?
El creixement econòmic, aquest pas dels 24 bilions de dòlars als 70 milions del 1992 al 2011, no s’ha fet d’una manera sostenible. En els darrers anys  s’ha incrementat dràsticament la desigualtat, així el 10 % més rics del món, controlen aproximadament la meitat dels ingressos mundials. I la crisi ha incrementat encara mes aquestes xifres, l’1% de la població mundial, -61 milions de persones- varen guanyar el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta (un 56% de la població). La gran assignatura pendent d’aquest creixement econòmic ha estat la seva distribució, malgrat el propi G20 a la Conferència de Seul deia que “perquè la prosperitat sigui sostenible, ha de ser compartida”.
El model econòmic que s’ha imposant a casa nostra és l’austeritat fiscal, sense reconèixer que el problema del deute té el seu origen principalment en l'especulació financera i no només en la despesa dels Estats. Tampoc sembla haver una estratègia per al creixement, i sí un clar retrocés de tot allò  públic i dels drets socials davant dels beneficis privats. I en aquest model coincideixen molts polítics catalans, espanyols i europeus. El ple control econòmic no garanteix polítiques distintes i no podem tractar el dèficit fiscal de l’Estat com l’única causa del problema, quan només es un símptoma, un més, d’aquesta arquitectura mundial de la desigualtat.
Tot indica que l’aplicació de mesures calcades a les del Consens de Washington està redefinint el contracte social entre els poders i la ciutadania. Les ONGD coneixem prou bé els discursos, coneixem prou bé alguns cinismes, coneixem prou bé les dinàmiques i, malauradament, coneixem prou bé les seves conseqüències. Hem acompanyat afora molt de patiment gratuït perquè tants “sacrificis” no van servir de massa, i estem en l’obligació d’advertir que ens passarà el mateix, si no reaccionem.
 Sembla evident que hi ha massa similituds com per pensar que sortirem de la crisi en un o dos anys. Un de cada tres euros que ingressa l’Estat el dedica al pagament del deute. Totes les mesures impositives estan centrades ens els treballadors. I els sistemes de salut i educació estan patint importants retrocessos en els nivells d’inversió i servei. Podem estar retrocedint una o dues dècades en els nivells de pobresa, mentre s’incrementa exponencialment la inequitat entre els que tenen més i els que tenen menys.
Només revertirem això si canviem el rumb, si aprenem les lliçons i comencem a pensar en blindar els drets socials per evitar un augment de la desigualtat. Si imposem un sistema de recaptació més just i basat en els principis d’igualtat i progressivitat. Si acabem amb l’evasió i l’elusió fiscal. Si dediquem els ingressos per la taxa a les transaccions financeres (TTF) a polítiques socials, inclosa la de cooperació internacional. Les mesures adoptades fins ara per l’Estat Espanyol són injustes amb Catalunya, i és injusta la manera d’assumir-ho i aplicar-ho per part del  Govern català, ja que tots dos retallen les polítiques socials quan sabem que hi ha alternatives que podrien evitar molt patiment a les persones més febles. I a més, i com va dir Lula fa poc quan li van donar el Premi Internacional Catalunya: “Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats; cuidar els rics és molt car i mai estan contents".

Al servei d’un moviment global contra la pobresa i la desigualtat
En el nou equilibri de forces, la participació ciutadana en les polítiques públiques es restringeix acceleradament, i l'Estat cedeix espai davant dels mercats. Una de les principals lliçons del Sud és que, amb condicions de partida pitjors que les nostres, les seves poblacions no només van resistir-s’hi sinó que van obligar als seus governs a canviar de rumb. La gran esperança a Amèrica Llatina i Àsia fa unes dècades va ser la seva ciutadania, i perquè vam acompanyar les seves lluites és que sabem ara que la nostra tasca ara, aquí, i per això, és fonamental. I la bona notícia és que la ciutadania va despertant al Nord d’Àfrica, a la plaça del Sol o a plaça Catalunya.
Les ONGD som una veu autoritzada en temes de deute, pobresa, i desigualtat, i ens hem de comportar com a tal. Cal que aportem molta més reflexió, anàlisi i iniciatives en aquest sentit per garantir la visió global que reclamem.
Però cal a més que, per fi, posem en valor la co-operació en el seu sentit més literal. Si fins ara hem volgut crear ponts i lligams, cal ara que els convertim en xarxes, i que posem en contacte tots aquells grups i propostes que coneixem a una i altra banda. La ciutadania que ja va lluitar contra aquesta situació a nivell micro o macro, des de les petites iniciatives comunitàries a les grans campanyes nacionals d’allà, i la que ho està fent als nostres barris o al nostre país, per compartir experiències, aprenentatges i estratègies. Davant el discurs més economicista de la cooperació que ha arribat a parlar de retorn econòmic, posem en valor, el retorn social. Perquè la solidaritat ben entesa i ben feta fins ara, acabarà així per tornar-nos. Acabarà a casa.
D’altra banda, i si en els últims anys hem fet un esforç de diàleg i apropament dins l’àmbit del tercer sector social, i ja hem compartit algunes reflexions i accions conjuntes, cal ara cal fer algun pas més i pensar en clau de moviment global contra la pobresa i la desigualtat, i les ONGD podem posar-nos-hi al servei, per facilitar mirades i contactes d’altres països i d’organitzacions que han obtingut victòries o tenen models alternatius en la gestió de les polítiques socials, educatives, sanitàries, culturals etc.
Si alguna cosa bona ha tingut la crisi ha estat treure’ns d’algunes de les nostres veritats més absolutes i fer-nos adonar que no som tan rics, ni tan superiors a ningú, com pensàvem. Pensar avui en el discurs de l’octava potència econòmica mundial fa vergonya per la ceguesa en què vam viure. Fent una última analogia, podem fer servir la saviesa d’un dels nostres sense sostre quan li va espetar a l’Olga de la Fundació Arrels: “el que vosaltres no sabeu és que esteu més a prop de nosaltres, que de tenir un iot”. Estàvem més a prop de ser Nicaragua, Bolívia o Botswana, aquells països que “ajudàvem”, que de ser Suècia o Noruega. Potser ara aconseguim treure’ns l’etnocentrisme de sobre i ens deixem ajudar i ens deixem assessorar per Equador sobre auditoria del deute. O potser tenim la sort que ens apadrinin des d’Islàndia.


Aquest article ha estat publicat a la revista ONGC num 52 i elaborat a partir del informe “Crisi, pobresa i desigualtat” d’ Intermón Oxfam http://intermonoxfam.org/ca/que-fem/campanyes-educacio/crisi-desigualtat-pobresa








 El Consens de Washington

El Consens de Washington va establir el 1989 un llistat de polítiques econòmiques considerades durant els anys 90 pels organismes financers internacionals i centres econòmics, amb seu a Washington DC, com el millor programa econòmic que els països en desenvolupament haurien d’aplicar per impulsar el creixement. Aquestes polítiques incloïen:

1. Disciplina pressupostària (dèficit inferior al 3%, o idòniament zero).

2. Reordenament de les prioritats de la despesa pública: eliminació de subsidis, inversió en sectors que afavoreixin el creixement i la provisió de serveis (educació, salut i infraestructures) per als pobres

3. Reforma impositiva (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats)

4. Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès, i eliminació de qualsevol mecanisme de control de capitals

5. Un tipus de canvi de la moneda competitiu

6. Liberalització del comerç internacional (disminució de barreres duaneres i aranzelàries)

7. Eliminació de les barreres i establiment de condicions favorables a la Inversió Estrangeres Directa

8. Privatització (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals)

9. Desregulació dels mercats 

10. Protecció de la propietat privada