Hi ha massa ONGD?
Algunes intervencions en els mitjans i sobretot algunes opinions
escoltades en tertúlies m'han suggerit el contingut d'aquest article que he fet
a petició dels companys de la revista ONGC.
Darrerament ens toca contestar sovint la pregunta de si hi ha massa ONGD. Fins i tot moltes vegades ni ens pregunten si calen tantes ONGD. La qüestió és com aconseguir directament que n’hi hagi menys, d’ONGD. La idea sembla que s’ha instal·lant entre certs opinadors a força d’anar-se repetint. I amb certa complaença del Govern, que l’ha convertit en una resposta automàtica davant la denúncia de les brutals retallades pressupostàries: “No és que hi hagi pocs diners, és que hi ha massa ONGD”. Sense comentaris.
Podeu trobar el text original a la seva web (cliqueu)
Darrerament ens toca contestar sovint la pregunta de si hi ha massa ONGD. Fins i tot moltes vegades ni ens pregunten si calen tantes ONGD. La qüestió és com aconseguir directament que n’hi hagi menys, d’ONGD. La idea sembla que s’ha instal·lant entre certs opinadors a força d’anar-se repetint. I amb certa complaença del Govern, que l’ha convertit en una resposta automàtica davant la denúncia de les brutals retallades pressupostàries: “No és que hi hagi pocs diners, és que hi ha massa ONGD”. Sense comentaris.
Cal preguntar-se, però, d’on surt
aquesta pregunta. Ens preguntem si hi ha massa empreses, o massa avions o
massa bitllets de 20€? No. No ho fem perquè, a priori, no tenim cap
criteri sobre quants bitllets de 20 € o quantes empreses o avions
caldrien. I en tenim sobre quantes ONGD caldrien? No, no en tenim.
Però, en base a què podríem establir algun criteri per decidir si n’hi ha massa o poques?
Si analitzem les ONGD catalanes veurem
que les podem agrupar de moltes maneres. Si ho fem per mida, trobarem
molt poques entitats grans o que pertanyin a xarxes o consorcis
internacionals, algunes de mitjanes i moltes de petites. Si ho fem per
temàtiques, veurem que n’hi ha de totes les temàtiques, però la salut i
l’educació tenen un pes important. Si ho fem per enfocament prioritari
de tasques, en trobarem moltes que fan treball assistencial, molt poques
que facin només sensibilització o incidència política, i algunes amb
més enfocaments mixtos. Si ho fem per nombre de socis, la immensa
majoria en té entre 10 i 200. Si ho fem mirant per on treballen, en
trobarem moltes fent tasques a Amèrica Llatina o Centreamèrica, unes
quantes a Àfrica i molt poques a Àsia. Si ens guiem per l’eficiència, la
immensa majoria té una despesa que tendeix al mínim imprescindible per
poder funcionar, molt per sota de les de qualsevol empresa o les de
l’administració.
Quan veiem aquesta anàlisi i arribats en
aquest punt, constatem el desconeixement que tenim sobre el sector –del
que som corresponsables ONGD, polítics i mitjans– i com facilita més
aviat atacs injustificats a un sector malferit, que bons arguments per
replicar.
Si ens reconeixem com un país emprenedor
i solidari..., perquè ens preguntem si hi ha massa ONGD i no massa
empreses? Tenim les empreses que els empresaris han decidit tirar
endavant, segons els seus interessos i peculiaritats. I per exactament
la mateixa raó tenim les ONGD que la iniciativa privada o col·lectiva ha
promogut. El nostre país ha estat, històricament, un país
d’associacions, ateneus, agrupaments de tot tipus i aquesta riquesa i
diversitat d’entitats és un dels nostres senyals d’identitat. Si hi ha
moltes entitats és perquè hi ha moltes iniciatives i molts matisos arreu
el nostre territori, molta gent amb empenta que busca el suport
d’altres. Diuen que cal salvar totes les empreses que es pugui perquè
són font de riquesa. Cal salvar, doncs, totes les ONGD que es pugui,
perquè són font de riquesa i de valors.
La pregunta correcta no és si n’hi ha
moltes, sinó si fan el que han de fer, el que diuen que fan i el perquè
es van fundar, i si ho treballen amb coherència, qualitat i eficàcia,
tant econòmica, com social i cultural.
Quin és el problema llavors? Quina és la
diferència? Les subvencions potser? Tirant molt llarg només una
cinquentena d’ONGD catalanes han rebut diners del Govern des que
existeixen els pressupostos de cooperació. La gran majoria d’entitats
més petites s’han mantingut amb diners dels seus socis o del que han
obtingut organitzant activitats diverses, o amb subvencions també
petites dels ajuntaments. I no són receptores de subvencions directes o
indirectes, en molts casos milionàries, algunes empreses?
L’única raó que es repeteix en segons quines tertúlies és que com que ara hi ha menys diners, cal reduir costos per ser més eficients i fusionar-se per poder sobreviure (supervivència que dit de passada se’ls en fot als que defensen aquesta postura). És cert que hi ha menys diners, però bàsicament menys diners públics perquè les administracions estan oblidant les seves responsabilitats i compromisos. Els socis i donants s’han mantingut en general d’una manera digna d’elogi. I rendibilitzar al màxim els esforços i els recursos ha estat sempre present i l’única manera possible de funcionar a les ONGD.
L’única raó que es repeteix en segons quines tertúlies és que com que ara hi ha menys diners, cal reduir costos per ser més eficients i fusionar-se per poder sobreviure (supervivència que dit de passada se’ls en fot als que defensen aquesta postura). És cert que hi ha menys diners, però bàsicament menys diners públics perquè les administracions estan oblidant les seves responsabilitats i compromisos. Els socis i donants s’han mantingut en general d’una manera digna d’elogi. I rendibilitzar al màxim els esforços i els recursos ha estat sempre present i l’única manera possible de funcionar a les ONGD.
Ara bé, si passem per sobre de la
indignació inicial per la pregunta i “no rebutgem cap qüestionament per
defecte de forma” –com vaig sentir dir en una ocasió a l’abat de
Montserrat Cassià M. Just–, òbviament cal reflexionar sobre la
necessitat que les ONGD (com tothom) treballem més coordinadament, tot i
que les raons per fer-ho no són noves. La crisi econòmica potser és el
revulsiu que ens feia falta per fer allò que sempre hem discutit i que
potser amb les vaques grasses no hem prioritzat.
El quid de la qüestió és que allò que fa 50 anys pensàvem que podia servir (intervencions puntuals per provocar canvis) és difícilment defensable en un món globalitzat que exigeix enfocaments globals, complexos i radicalment polítics. Parlem de reduir les desigualtats en un món estructuralment desigual, i que l’anticooperació de governs i grans corporacions empresarials i els seus efectes nocius no segueixin multiplicant per 100 l’efecte de la nostra acció, i traient-li tot el sentit a la nostra feina. Això que ja està assumit internament en bona part de les nostres entitats, falta que ho assumim també públicament i que reconeguem que el monstre no es pot afrontar de manera individual, per gran que sigui la nostra institució. Un exemple el tenim en el que ha passat a l’Assembla General de Nacions Unides amb el tractat internacional sobre el comerç d’armes el juliol passat. Anys de feina d’ONG potents demanant quelcom tan mínim i sensat com que qualsevol arma tingui els mateixos controls que un tomàquet, una joguina o un electrodomèstic, no s’ha aprovat per interessos comercials disfressats d’interessos nacionals.
El quid de la qüestió és que allò que fa 50 anys pensàvem que podia servir (intervencions puntuals per provocar canvis) és difícilment defensable en un món globalitzat que exigeix enfocaments globals, complexos i radicalment polítics. Parlem de reduir les desigualtats en un món estructuralment desigual, i que l’anticooperació de governs i grans corporacions empresarials i els seus efectes nocius no segueixin multiplicant per 100 l’efecte de la nostra acció, i traient-li tot el sentit a la nostra feina. Això que ja està assumit internament en bona part de les nostres entitats, falta que ho assumim també públicament i que reconeguem que el monstre no es pot afrontar de manera individual, per gran que sigui la nostra institució. Un exemple el tenim en el que ha passat a l’Assembla General de Nacions Unides amb el tractat internacional sobre el comerç d’armes el juliol passat. Anys de feina d’ONG potents demanant quelcom tan mínim i sensat com que qualsevol arma tingui els mateixos controls que un tomàquet, una joguina o un electrodomèstic, no s’ha aprovat per interessos comercials disfressats d’interessos nacionals.
Potser sí que cal reconsiderar tanta
dispersió d’ONGD, però no perquè haguem de reduir el nombre d’entitats,
sinó perquè siguem capaços d’ajuntar esforços i recursos en aquells
grans temes, campanyes o conflictes que, de manera progressiva, ens
permetin avançar cap a la solució de molts de petits. A Catalunya tenim
molta feina a fer en aquest sentit començant per la fonamental:
“treballar-nos” la ciutadania, en aquest moment tan difícil, perquè ens
ajudi, una altra vegada i malgrat tot, a exigir una política pública de
cooperació, pau i drets humans, digna de tal nom.
I a l’octubre tornem a Nacions Unides
pel tractat sobre el comerç d’armes. Perquè moltes o poques, grans o
petites, amb subvencions o sense, la nostra legitimitat passa per no
deixar d’intentar-ho.
Podeu trobar el text original a la seva web (cliqueu)
Comentaris