Nadal a “El Espino”

      Això em va passar ja fa temps, quan treballava de metge al “Chaco” Bolivià amb poblats d’indígenes guaranís a la regió de Cordillera, al sud de Santa Cruz de la Sierra.

Estava visitant malalts a la comunitat de “El Espino” (a pocs quilòmetres d’on varen matar el Che Guevara al 1967) i em varen avisar que a hi havia hagut un part feia un dia, al poblat de San José, a 2 km de El Espino, i que si hi podia passar.

      La comunitat de San José era de les més deprimides. Estava formada majoritàriament per gent nouvinguda a la regió. No tenien ni agua potable, simplement perquè no s’havien posat d’acord amb la gent del Espino pels treballs comunitaris per fer la rasa que havia de portar les canonades.

      Vaig desplaçar-me fins a San Jose i em va sortir a trobar don Ernesto, el “promotor de salud”. Un senyor d’uns 45 anys molt agradable que havíem tingut a diversos cursets i que coneixia prou be. El nou nat era fill seu, i em va acompanyar fins a casa seva.

Casa seva, com totes les de San José, tenia les parets fetes de petits troncs rejuntats amb fang i amb sostre de palla. Era molt petita. Espai per un llit i poca cosa més. Vaig entrar. La dona estava al llit i encara perdia força sang. Li vaig deixar una medicació per tallar l’hemorràgia i vaig sortir a fora. Vaig preguntar per l’infant. Estava al sol, sobre una safata de fusta en la que amassen la farina per fer el pa. Dormia. El vaig examinar. Estava be. Em va sorprendre veure que tenia lligat el cordo umbilical amb un llaç de llaneta blau marí. Vaig mirar a don Ernesto i li vaig preguntar d’on havia tret la llana. Em va ensenyar la vora del jersei que portava, blau marí, de llana, que s’esfilagarsava ... 

“De aquí!” em va dir amb naturalitat.

Els vaig felicitar pel nou membre de la família i vaig marxar. Pel camí, mentre tornava tot sol, pensava en ells. Acabava de veure un infant pobre, ajagut en una menjadora, fill d’una parella que venien de lluny. No era Nadal, però no calia que ho fos. Tot era massa evident.

Cada Nadal, cada pessebre que veig, em segueix recordant el risc, la fragilitat, la senzillesa i precarietat amb la que vaig trobar i deixar aquella mare, el seu fill amb la llana blau marí i el seu pare. La majoria de naixements de tota la historia són com aquest, i no com els de la Dexeus o els de l’hospital de Vic, però no en som conscients. I la majoria de pessebres, no ens transmeten el que són, ni ens en fan conscients.

Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles al Desembre del 2011