La Creu del Sud

En español aquí  :  _ _ _   (Aquest article va ser escrit setmanes abans de la mort de l'Ailan Kurdi infant que varem conèixer a traves de una foto que va impactar tothom i abans dels aconteixements de les darreres setmanes amb els refugiats a Europa i publicat a la revista  El Portal  de Centelles) Les imatges de les persones arribant a les fronteres de la Unió Europea per terra o per mar són colpidores. En aquest èxode estant morint moltes persones al mar, i un cop a terra troben la inhumana acollida d’Europa, que es creia ser el bressol dels drets humans. Síria té una població de 20 milions de persones. D’aquestes, 10 milions han hagut de deixar casa seva, 6 milions desplaçant-se dintre de Síria (a zones més segures) i 4 milions fugint del país. Fugint a 5 països veïns: Turquia, Líban, Jordània, Irak i Egipte. Només uns 300.000 d’aquests 4 milions han arribat a Europa. Les xifres ajuden a contextualitzar realment el problema. Però tornem a Síria perquè us vull parlar del

Article escrit per la CONGDE, el  Dia del Cooperant  del 2015 i publicat en castellà a  Planeta futuro Livingstone i Stanley van fixar fa anys l'imaginari de l'aventurer. Els missioners el van continuar ampliant amb una tasca a vegades discutible i altres exemplar. Amb el pas dels anys,  hi afegirem a l'imaginari el vector filantròpic i ... “voilà”!, ja tenim el nostre prototip de cooperant! Un model que de vegades ratlla la imatge de superheroi, amb el qual les ONG de Desenvolupament no ens sentim molt còmodes. No. Aquesta imatge, com totes, té dos cares. D'una banda porta incorporada una visió del món geocentrista: països que ajuden i són bons, enfront dels que reben i no són tan bons. De l'altra, és innegable la feina que molts i moltes cooperants realitzen de la mà de moviments locals en contextos en què els reptes són brutals i les oportunitats de canviar la realitat, aparentment nul•les. L'experiència ens ha fet comprendre que comptar amb pe

Ahir uns amics, en Jaume i l’Olga em varen fer un regal que em fan quasi cada dos anys. Una excursió amb el vell llagut de fusta del seu pare. Es un llagut que respira autenticitat per tots els cantons i que funciona al ritme d’un vell motor sorollós i compassat de més de 80  anys. El seu soroll no sempre harmònic, fa sospitar contínuament que en algun moment es pararà, sobretot desprès de veure el que ha constat arrencar-lo.   Tot es molt bàsic en un llagut, i la comoditat no es el seu fort. És per viure l’autenticitat i sentir la mar.  Els desplaçament per dintre no son senzills i el moviment del llagut fa dificultós qualsevol operació. El lloc per seure cal inventar-se’l perquè no es evident. Les onades marquen rítmicament el moviment de puja i baixa del llagut, especialment quan la mar esta una mica agitada. La sensació de mar oberta, una “fluixa” amb la que intentem pescar, (normalment sense èxit), un costa de penya segats, coves i entrades acaben de convertir l’experiència