La solució no és a l’epicentre
La Gisela ha tornat d’Haití. D’entrada em confirma el que ja sabem pels diaris: que els diners que varen arribar generosament, tot i que molts menys dels promesos per molts governs, estant ajudant a sobreviure a milers de haitians però que encara costa, i costarà, veure avenços a Port-au-Prince.
Però més enllà de la imatge que continua transmetent la capital del país, n’hi ha d’altres. A la Vall d’Artibonite, al nord de l’illa, la població, conjuntament amb les ONGD, estan fent molta feina per recuperar el conreu d’arròs. I no nomes el conreu sinó el tractament posterior que, en el cas del arròs, té la seva complexitat per arribar a convertir-se en el paquet que comprem.
El conreu d’arròs va quasi desaparèixer a Haití per raons “humanitàries”. Durant uns anys el Govern dels EEUU va exportar a Haití grans quantitats d’excedents d’arròs que, fortament subvencionat, acabava sent mes barat que l’arròs local. Això va provocar la ruïna de molts camperols haitians que van haver de deixar el camp i, d’aquesta forma, un país que fins aleshores produïa prou per a la seva població, va deixar de ser autosuficient. Ho varen denunciar les ONGD sense massa èxit, i ho va reconèixer uns anys més tard el propi Bill Clinton quan es va convertir en encarregat de la reconstrucció: “He de viure cada dia amb les conseqüències d’una decisió meva que potser va ser bona per a alguns dels meus grangers a Arkansas, però que fou un error perquè va tenir també com a resultat la pèrdua de la capacitat de produir arròs d’Haití i, conseqüentment, de la seva capacitat d’alimentar al seu poble. I ho vaig decidir jo, només jo" (10/3/2010, Comissió de Relacions Exteriors del Senat, Washington) (http://ideascontralapobreza.blogspot.com.es/2010/03/arrepientete-bill.html)
L’ona expansiva del terratrèmol no va arribar a Artibonite, però l’onada de persones que han arribat fugint de la capital, sí. Allà estem refent camps, instal·lant màquines de desgranar i sistemes d’emmagatzematge, i tot comença a funcionar molt bé. Un cop més, com tantes vegades, la solució no està a l’epicentre, on el soroll i la magnitud de la tragèdia fan gairebé impossible res més que l’assistència. I cal fer-la, i la fem, però la recuperació de la capacitat de producció local es la major esperança d’Haití. Una solució a llarg termini perquè les conseqüències d’aquest “Terratrèmol que fa segles que dura” (http://tinyurl.com/fcongd), no durin també segles.
Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles al Maig del 2012
Però més enllà de la imatge que continua transmetent la capital del país, n’hi ha d’altres. A la Vall d’Artibonite, al nord de l’illa, la població, conjuntament amb les ONGD, estan fent molta feina per recuperar el conreu d’arròs. I no nomes el conreu sinó el tractament posterior que, en el cas del arròs, té la seva complexitat per arribar a convertir-se en el paquet que comprem.
El conreu d’arròs va quasi desaparèixer a Haití per raons “humanitàries”. Durant uns anys el Govern dels EEUU va exportar a Haití grans quantitats d’excedents d’arròs que, fortament subvencionat, acabava sent mes barat que l’arròs local. Això va provocar la ruïna de molts camperols haitians que van haver de deixar el camp i, d’aquesta forma, un país que fins aleshores produïa prou per a la seva població, va deixar de ser autosuficient. Ho varen denunciar les ONGD sense massa èxit, i ho va reconèixer uns anys més tard el propi Bill Clinton quan es va convertir en encarregat de la reconstrucció: “He de viure cada dia amb les conseqüències d’una decisió meva que potser va ser bona per a alguns dels meus grangers a Arkansas, però que fou un error perquè va tenir també com a resultat la pèrdua de la capacitat de produir arròs d’Haití i, conseqüentment, de la seva capacitat d’alimentar al seu poble. I ho vaig decidir jo, només jo" (10/3/2010, Comissió de Relacions Exteriors del Senat, Washington) (http://ideascontralapobreza.blogspot.com.es/2010/03/arrepientete-bill.html)
L’ona expansiva del terratrèmol no va arribar a Artibonite, però l’onada de persones que han arribat fugint de la capital, sí. Allà estem refent camps, instal·lant màquines de desgranar i sistemes d’emmagatzematge, i tot comença a funcionar molt bé. Un cop més, com tantes vegades, la solució no està a l’epicentre, on el soroll i la magnitud de la tragèdia fan gairebé impossible res més que l’assistència. I cal fer-la, i la fem, però la recuperació de la capacitat de producció local es la major esperança d’Haití. Una solució a llarg termini perquè les conseqüències d’aquest “Terratrèmol que fa segles que dura” (http://tinyurl.com/fcongd), no durin també segles.Article publicat a la Revista "El Portal" de Centelles al Maig del 2012
Comentaris